Merci per la nit

Ara la Noe és una empresària seriosa. Però fa pocs anys va ser la primera persona que em va parlar de l’after-hour Merci, un dels locals més contundents que he visitat. La Noe visitava el Merci amb la Sònia, aleshores secretària d’alta direcció d’una aseguradora. Sortien de festa en un horari extrem. No conec ningú més que l’hagi practicat: s’allitaven ben d’hora, a les nou o les deu del vespre. Així, l’endemà es podien llevar ben fresques a les sis o les set del matí. Esmorzaven, i no pas amb un simple cafè amb llet, i se n'anaven a l’after. Si la mare de torn demanava 'què fas llevada tant d’hora', responien 'vaig al gimnàs amb una amiga'. Així també justificaven que s’anaven tornant primes. El cas és que podien fer durar la festa dotze hores, fins a les set de la tarda. M’havien arribat a explicar que a la discoteca podien entrar-hi amb pancartes, com si fossin afeccionades al futbol, on escrivien frases d’ànim al disc-jòquei: 'sube,sube!' o 'temazo,temazo!'

Ara la Noe és una empresària seriosa i ja no va al Merci. Entre més coses, li deu parar lluny, perquè és situat en un polígon de Viladecans. El local és envoltat d’obrers que entren a treballar a tallers i empreses: el so de la música màquina de l’after es confon amb el so de les màquines dels tallers. Al Merci, s’hi veu gent agressiva, per què mentir? Ells, sense samarreta, mostraven el tors nu, els cabells curts, i insinuaven patilla. Elles, cap faldilla, tot texans, botes altes i sense ànim de seduir. Sí, una rossa mirava, però feia la sensació que només volia saber si tenia chuflas, cristal o cucal. Sí, un reclamava 30 euros pel morro, l’altre em va robar la coca-cola insultant-me i va pujar a la tarima amb el trofeu alçat, oferint-lo a l’audiència amb els ulls desorbitats i deixant-me amb la boca pastosa. I encara sort que jo anava acompanyat de dos treballadors de la Molina, forts, alts, valents i amb molta alegria al cos: celebraven que la Molina seria la seu del Campionat del Món d’esquí femení el 2008. A més a més, tots dos són amics d’aquests que ho comparteixen tot i abraçaven, ara l'un, ara l’altre, la femenina acompanyant: bravo per ells.

Fugia derrotat d’allà dins a la una del migdia. Massa tard. Que lleig semblava tot. El sol, molest. La llum, enganxosa. La gent, lenta. La nit, al dia, no li escau gens bé. Per sort, al taxi, vaig pujar-hi amb el Cèsar, el 'pàharu' més autèntic de la nit. Veí de Barcelona, catalanoparlant nascut a València ciutat, tenia un viatge molt amable i cordial, ple d’educació. Feia bo d’escoltar. També nu de tors, entra al taxi i explica que es dedica a la compra-venda d’accions, que se'n va a Bilbao dimecres a tancar un tracte, que vol anar a Londres a parlar amb un altre broker i que, també des de Londres, rep cada quinze dies una dosi d’alegria via postal. Per últim, agraït perquè vaig pagar-li el taxi, 'em cridi, faci el favor, un dia' perquè m’ho tornarà amb una paella a la seva terrasseta de l’Eixample dret. Parlava utilitzant el 'mes' enlloc del 'però', el 'vostè' i no el 'tu', i en baixant del 'pessetes', a la plaça de la Universitat, em diu, seriós i mirant als ulls: 'Sap vostè cap after per a continuar la festa?' Hauria d’haver trucat a la Noe per demanar-li-ho. Segur que entre empresaris i brokers s’entenen. Tots dos saben com les gasta la classe obrera. Així, de grans, saben què oferir-los: polígons industrials amb after-hours incorporats: la colònia del segle XXI. Contents, encara deuen respondre: Merci per la nit.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet