La llàgrima 'progre'

Poques vegades he vist a la pantalla o a l’escenari provocacions tan intel·ligents, o crítiques tan afilades, sobre temes acostats al públic, que arribin a fer-lo caure al parany sense adonar-se'n, o que el facin dubtar de la reacció més adequada per a no semblar idiota.
La cinta 'Les invasions bàrbares', dirigida pel canadenc Denys Arcand, guanyadora de l’Oscar d’enguany al millor film en llengua no anglesa, és una fantàstica crítica sense concessions dels pseudointel·lectuals 'progres' dels anys seixanta que, una volta fracassades totes les utopies casolanes per les quals 'lluitaven' (amor lliure, compromís polític i social, un nou concepte de família, etc.), pretenen mantenir les formes d'una manera patètica, carregats de contradiccions, més o menys dissimulades. Volent o no, acaben essent víctimes dels conceptes i actituds que havien defensat aferrissadament quan eren joves.
Un professor universitari políticament compromès és a punt de morir i ha d’acceptar l’ajuda del seu fill yuppie, provist d’un bon talonari, perquè li faci més agradables els últims dies. El noi, repartint bitllets a tort i a dret, aconsegueix de reunir al voltant del pare els seus amics, li munta una suite a l’hospital, i per alleugerir-li el dolor li compra heroïna (la morfina deu ser més vulgar) amb la col·laboració de la filla ionqui d’una de les seves amigues-amants. L'obra és crítica del principi a la fi, però, sorprenentment, quan comença l’agonia del protagonista i s’acosta el moment de la mort, el públic abandona el riure còmplice, cau en el parany sentimental i acaba plorant a llàgrima viva. Per ben morir el professor es reuneix en una casa de camp amb tots els amics, s’embolica amb una manteta perquè té fred i deixa que la noia ionqui el vagi matant lentament, de sobredosi. La cerimònia laica que munta per dir adéu als amics i al món és el súmmum de l’esperpent i del sarcasme, però el públic ho viu com una veritable tragèdia, cosa que delata la seva connivència amb les actituds críticades, que uns pocs minuts abans celebrava amb rialles o amb aquell mig somriure d'haver tornat de tot.
La situació em va recordar l’obra 'Olympic Man Movement' dels Joglars, estrenada l’any 1982, al Teatre Romea de Barcelona. A l’escenari, s'hi interpretava una mena de míting postmodern per a seduir i guanyar adeptes per a un nou moviment de signe feixista. D'una manera intel·ligent es manipulaven conceptes, idees i actituds, però en dos moments concrets, els somriures 'progres' i autosuficients es van glaçar als llavis del públic: quan un dels actors va dir 'els vostres fills, que avui toquen la flauta travessera, són els nostres futurs militants', i quan els actors provistos de brotxa i pintura, patinant, van dibuixar un immens quadre imitat d'en Joan Miró. I és que hi ha coses i coses, poca broma.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet