Sobre l'extrema dreta

El discurs d’extrema dreta, incloses les derivades xenòfobes, per bé que minoritari, fins ara, està tranquil·lament instal·lat a la nostra vida pública i política. Hi ha una raó evident de base, fonamental. La democràcia no ha promogut mai a fons, definitivament, la crítica, l’autocrítica i la justícia històrica i penal respecte a la dictadura franquista. Ja sabem el que ha costat aconseguir l’aprovació d’una llei de la memòria coixa i insuficient, per exemple. I hem vist fa uns dies com quan ens tornen –tard i amb fòrceps- part del botí de guerra, els hem de donar les gràcies. El discurs oficial, àmpliament compartit per grans sectors de la societat, ha tendit a censurar el franquisme en els mínims, ha posat entrebancs a la investigació de les qüestions més criminals i inassumibles en democràcia i, en general, ha fet un esforç per ignorar, per relativitzar. Per què? Perquè molts encara hi combreguen i perquè a la nostra societat judeocristiana el concepte de culpa és essencial. Arribar a fons a la criminalització del règim i els seus sequaços suposaria, per a molts, reconèixer-se culpables, copartíceps de crims a les cunetes, del garrot vil, de la llei de fugues, de l’espoli, dels treballs forçats i del robatori de nadons. Tant pels estaments civils com, sobretot, pels religiosos, còmplices i col·laboradors actius de Franco. I això cala a tota la societat.

L’estat espanyol no s’ha volgut enfrontar al passat feixista de cara, amb tot el que suposa de catarsi i de sanejament de l’espai públic de discussió. La ideologia franquista que, durant quaranta anys de totalitarisme, va anar corrompent i instal·lant-se en l’imaginari comú, no només és feixista, té un origen clarament xenòfob, genocida. Franco i els seus africanistes van aplicar contra els republicans les mateixes pràctiques genocides que havien assajat amb total impunitat contra els rifenys. L’odi, l’aniquilació del contrari. Aquesta és l’essència que ara podria tenir el terreny abonat per a rebrotar. El precedent el vam tenir en la transició amb la notable impunitat amb què actuaven els grups d’extrema dreta. Si els franquistes eren intocables gràcies als polítics antifranquistes, per què no ho havien de ser els seus apassionats cadells? Amb els anys, això fa, inevitablement, que l’inconscient col·lectiu minimitzi la gravetat dels crims ultradretans, i de les paraules i discursos que els justifiquen. Quelcom perfectament encaixable en una societat que minimitza el passat feixista de l’estat i de mitja societat.

De fet, les línies vermelles ja s’han traspassat o potser, des del 36, no han existit mai. El discurs d’extrema dreta xenòfob s’ha anat instal·lant còmodament entre nosaltres, en el debat polític i en els mitjans. Inquieta comprovar com es divulguen i defensen públicament eslògans i teories que no s’ajusten als preceptes democràtics. Inquieta que hi hagi senyors amb un passat de militància en grups feixistes que encapçalen llistes electorals i accedeixen a càrrecs públics. Inquieta que la dreta més civilitzada, que en diuen, l’hereva dels franquistes, assagi el discurs xenòfob per a guanyar vots, que ho aconsegueixi i que, després, accedeixi a òrgans de govern amb el vistiplau passiu del partit majoritari, d’arrel democràtica i, a més a més, cristiana. Són fidels a la responsabilitat que tenen envers la societat o preval el repartiment del poder? Hi ha línies que ja s’han traspassat. Ho veurem més clar en les properes generals, en el discurs de la dreta espanyola.

Hi ha irresponsabilitat política i també dels mitjans de comunicació. Com s’entèn que Plataforma per Catalunya tingui molta més visibilitat en els grans mitjans i ràdios que la CUP, per exemple, que havia assolit un increment de vots molt rellevant? Ser visible és existir i, en certa mesura també, legitimar el discurs, fer-lo habitual, normal. És la feblesa amb què s’ha analitzat la dictadura la que ens porta a aquesta barreja d’inconsciència i frivolitat ètica i moral d’avui. Un altre exemple. Em sembla que la fermesa virulenta dels columnistes i tertulians oficials contra el 15-M no s’ha produït mai, tan unànime i insistentment, contra els líders dels discursos xenòfobs. Potser sigui perquè l’extrema dreta no qüestiona el seu 'status quo' d'opinadors i analistes a sou. És perillós. Si no obrim els ulls, si no actuem activament i crítica, les llavors ja estan sembrades i la crisi podria ser la tempesta ideal per a fer-les germinar, créixer i fructificar.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Com s’entén que Plataforma per Catalunya tingui molta més visibilitat en els grans mitjans i ràdios que la CUP, per exemple, que havia assolit un increment de vots molt rellevant?