El tsunami com a excusa

Tant Unitat, la candidatura de síntesi nacionalista de les Balears, com ERC, han fracassat rotundament en aquestes eleccions. Els motius del fracàs han estat semblants. I tant Sampol com Carod han considerat que una causa exògena del fracàs ha estat l’anomenat tsunami bipartidista. Però jo no crec que, si parlam de bipartidisme, l’erosió del vot d’ambdues candidatures es pugui atribuir exclusivament a les maniobres del PP, del PSOE o dels mitjans de comunicació. També hi ha causes endògenes en l’erosió bipartidista, i n’és la prova que ha afectat, en molt menor grau, CiU o el PNB.

Faran malament els estrategs polítics que vulguin treure lliçons dels resultats electorals, si es desentenen de la part de responsabilitat que té el partit mateix en el desencadenament del tsunami. Una bona part del seu origen no obeeix únicament a forces tel·lúriques de Madrid, sinó que també compta, i molt, el comportament, aquests darrers anys, dels partits nacionalistes d'esquerres: cada vegada que ERC ha votat de franc els Pressuposts Generals de l'Estat, ha exhibit també la inutilitat de la seva presència a Madrid; quan Joan Puigcercós ho ha justificat dient que 'amb el PP seria pitjor', ha donat exemple de com un català ha de prescindir de les consideracions patriòtiques concretes per resumir-les a totes a barrar el pas al PP; cada vegada que ERC estigmatitzava la discrepància amb l'insult de 'puta convergent', convidava la parròquia a satanitzar el centre i la dreta, ignorant-ne la naturalesa catalanista. Tots aquests exemples, i molts més que tots tenim al cap, coincideixen en un aspecte: centren el discurs en l'eix dreta/esquerra i deixen de banda la confrontació catalanisme/espanyolisme. I tota la retòrica de la pluja fina i del nacionalisme social de Carod no eren més que l'intent de mostrar com era de convenient aquest discurs que, a més, justificava la rendició al PSOE. La predilecció reiterada, estructural, per un govern de 'progressistes' amb el PSOE en lloc d'un en clau catalana és molt més que una anècdota: demostra que, ara per ara, l'esquerra nacionalista de Catalunya és essencialista i, paradoxalment, incompatible amb el nacionalisme. No hi ha, als Països Catalans, cap concepció de l'esquerra compatible amb el nacionalisme catalanista. I si hi ha cap esquerra liberal de país, s'ha d'aixoplugar dins els partits de centre-dreta. El discurs oficialista d'ERC i els discursos crítics (López Bofill i Carretero) només divergeixen en la manera de fer el pacte, però no en el soci elegit ('replantejar les condicions del pacte' és la màxima gosadia que es permeten). No sembla, per tant, que, del Congrés d'ERC, en pugui sortir cap canvi important.
També s'ha parlat de  'vot útil' com a sinònim de 'bipartidisme'. I aquí és pertinent un aclariment que no he vist enlloc: cal definir el sentit de la utilitat, que no call que sigui únic (ni sobreentès). També hauria estat vot útil que els simpatitzants d'ERC es dacantassin per CiU, però aquí la utilitat hauria estat per al catalanisme. I no, la utilitat que ha comptat és la que s'ha dirigit cap a l'esquerra (o a barrar el pas al PP, que és igual), i aquest concret redireccionament del vot no és únicament fill de la propaganda de la televisió ni de la complicitat dels grans partits estatals, sinó que la pedagogia feta pel nacionalisme d'esquerres durant anys també ha de comptar. Cada insult als convergents (acompanyat d'afalacs al PSOE, que en això va derivar l'equidistància) obstruïa una de les possibles vies de fuita de vots (cap a CiU) i privilegiava l'altra (cap al PSOE). La demostració de tot això torna a ser que ni PNB ni CiU han sofert la deserció de votants que ha sofert ERC, per més que les pressions bipartidistes eren iguals per a tothom. Simètricament, ni CiU ni PNB no havien de 'barrar el pas a la l'esquerra' perquè, contràriament a les acusacions que reben, no deuen ser tan de dretes com per a haver de satanitzar l'esquerra, o, en tot cas, és que l'eix nacionalisme/espanyolisme té prou força per a mantenir-los a cobert de les pressions bipartidistes espanyoles. Deu ser que PNB i CiU ensenyen als seus que la 'utilitat' s'ha de dirigir cap a l'opció nacional, i l'altra, la utilitat d'anar contra la dreta o contra l'esquerra, no és gaire important per al país i, en molts de casos, rotundament contraproduent..
A les Balears ha passat una cosa semblant, i el fracàs d'Unitat ve d'encarregar a un nacionalisme sempre subaltern que unís allò que l'esquerranisme sempre dominant havia separat.
La moral d'aquestes reflexions, sobre el bipartidisme i el vot útil com a excuses, és la mateixa que apareix en moltes altres qüestions nacionals: no tots els mals vénen de Madrid. No facem allò que diuen a Mallorca que fan els habitants de Sineu, que 'veuen el gep dels altres i no veuen el seu'.

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet