Opinió

 

<78/88>

Andreu Barnils

13.03.2008

Peperines*

'Jo soc drogadicte desde fa 11 anys, tinc 45 i fins fa once anys mai habia probat les drogues, l'unica que habia probat era el haxis i no m'agradava.' Peperines, digueu-li Peperines:'Puc dir que en 11 anys he gastat mes de 60 millions de les antigues pesetes en cocaïna, poder més, pero no vull fer numeros exactes perque em desesperaria més.' En l'imprescindible bloc que aquest cocaïnòman del Garraf ha penjat sota el títol 'Diari d'un drogadicte', hi explica coses com aquesta: 'Una de les meves filles esta en edat de poguer caure en tot aixo pero jo no la puc aconsellar, fa molts anys que no la veig i suposo que algun dia sonara el timbre de casa i sera ella...' Si res m'ha enganxat d'aquest comercial adinerat és que no tot és tendresa. També hi ha el pinxo de barra: 'Ahir vaig anar a la reunio amb els gangsters dels meus venedors. Despres en una pub em vaig trobar una noia que habia conegut l'altre dia, esta molt be, pero ha de sortir molt car mantenir aquet caball, em va donar el seu telefon que la truqui... mandra molta mandra es la paraula'.

Ho veig. Veig la filla trucant, els gàngsters dels seus venedors, la mandra per un cavall car de mantenir, i també veig, encara que costi de creure, que s'hagi gastat 60 milions de pessetes en onze anys. Això són 450.000 el mes. M'ho crec. Entre més coses perquè, en nits que paguen la pena, jo puc gastar-me'n 50.000. I no cal que sigui amb coca. Cap problema. N'hi ha que fan igual amb hipoteques, segones residències i televisors de pantalles ultraplanes: una perfecta vida saludable. És ben bé això: aprendre de quin mal hem de morir. Per als obsessos de la moral, tranquils, en Peperines no pispa: 'No he robat mai per aixo, gracies a deu em guanyo molt be la vida i m'ho puc mantindre jo, a costa de deixar de pagar altres coses pero m'ho pago jo.' I de mostra, una ratlla. 'Anit no se que em va pasar i em vaig gastar 60eur, i ara a la bustia hi ha una carta del jutjat que suposo que es per fotrem fora del pis, ja em val a mi.'

D'en Peperines, uns quants, en vivim la història. Els habituals: Finestreta, Aniol, Nerona, Sense-fer-soroll i la resta de la banda li hem llegit, en llargues nits solitàries, victorioses ratxes de deu dies sense consumir, netes, brillants, per acabar llegint amb l'emoció a flor de pell, com torna a recaure. No us podeu pensar el greu que m'ha sabut. M'ha recordat els dies que tenia televisió i la mosseta de la sèrie de torn tenia un accident. Sí, aquest bloc, el visc. Me n'agrada l'argot, les faltes d'ortografia i la vida que destil·la, sobretot en l'arxiu antic. És un paio que em cau bé. Me l'he fet dels meus. Ara sembla que en Peperines, tot i un amarg desencís amorós, torna a estar bé. Que se'n surt. I que ho fa gràcies a la xarxa. Se'n surt, diu, pels comentaris de coratge que els lectors li deixen. Internet el posa bo, família. Internet, aquest invent que no és que ens aïlli, sinó que ens individualitza, ens fa grecs, ens fa savis. En canvi, la televisió ens fa romans, una massa. Calamars. Compareu la cura d'en Peperines amb les cures en massa de la televisió. No hi ha color. Mireu les maratons de TV3. Incontestable el bé que que fan. Són milions i milions d'euros destinats a la lluita contra el càncer de torn que tenen desenes de milers de malalts anònims. Res a dir. La televisió, per molt que pesi als apocalíptics antiTV, pot fer el bé amb majúscules. Però, dit això, vejam qui és el 'guapo' socialdemòcrata que proposa una marató a TV3 dedicada als cocaïnòmans? Pitjor encara: qui s'atreveix a fer una marató per aquests malalts que penetren culs d'infants que fan nguè. Quin cristià de base gosaria proposar al consell d'administració de fer bé als dolents de la clínica?

Ni un.

Això d'internet, als dolents de la pel·lícula, els pot fer lliures. Al Peperines el salva un bloc i els comentaris. Aquest és el meu: 'Bon ànim Peperines! Et desitjo que visquis una nova, intensa i llarga història d'amor.'

Editorial