Això, m’ho porta la dona

Avui fa un segle que va néixer Simone de Beauvoir, filòsofa, assagista i novel·lista, per retratar-la amb tres pinzellades curtes. Per qui encara no tingui present de qui parlo, afegiré la pista reveladora que aquesta senyora fou de la quinta de la Carmeta de cal Mesildet, pagesa, mestressa de casa i, coses de la vida, la meua àvia quan va ser l’hora. La primera ha estat qualificada pels entesos de feminista, existencialista i atea. La segona, els mateixos entesos potser l’haurien classificada senzillament de gènere femení, bàsicament existent, i de missa o capellanista. Amb tot, si al món no hi hagués hagut Carmetes, poques Simones haurien tingut tema de dissertació i avui no ens caldria esmentar l’efemèride que, d’una altra banda, segur que evocarà més articles plens d’erudició i llustre intel·lectual.

D’aquests dos models simplificats de currículum femení, l'un va ser la regla i l’altre l’excepció de la seua època. Per posar un exemple ràpid, l'una va decidir de no tenir fills, i l’altra no va conèixer més llei que tenir-ne, i aquí som. No hi ha dubte que la francesa va haver de batallar en el camp d’una dura competència. Si amb les Carmetes hom ja tenia automàticament garantit un plat fumejant a taula i un llit calent, difícilment podien assolir un bri de popularitat els arguments d’una Simone remugaire que advocava per la llibertat d’elecció de les dones, o, dit d’una altra manera, per la llista del súper penjada al cap de la nevera i els llençols esbullats al cove de la roba bruta. Amb aquest eslògan és lògic que li sortissin munions de detractors gelosos dels propis interessos. Fins i tot jo me’n queixaria. Tots hem nascut amb ànima de senyors, encara que després, el paper, toca a qui toca.

Amb la Beauvoir, però també amb la Carmeta, moltes dones hem descobert que tot allò que volíem ser de més a més ja fa anys que era inventat. I que, com totes les gestes que porten benefici i promoció personals, ho havien inventat els hòmens. El nostre error potser ha estat de creure que la vida en masculí, com també en diuen de la literatura escrita per hòmens, pertany al gènere neutre, i com a tal és la meta on ens esperen amb un mallot groc, un pom de flors i un petó a cada galta. Doncs no era això, senyores: ens han estafat.

Ens diuen que som ben lliures de presentar-nos a la cadira de directora general, però sàpiga que l’horari és de 8 a 21 hores, i vingui’m ben planxada i pentinada, que hem de fer bon efecte. Ens diuen que som ben lliures de ser enginyeres aeronàutiques, però no se m’entretingui ara a tenir fills i mandangues, que el coet ha de sortir a l’hora i hem de tenir els patrocinadors contents. En definitiva, ens han fet creure que teníem llibertat d’escollir, però aquesta llibertat és com la dels esquerrers en aquest món pensat per a dretans. Sí, vostè és esquerrà, i n’estem molt contents i orgullosos, però les estisores són aquestes.

Amb l’emancipació de la dona el bon rutllar dels motors econòmics i professionals ha vist emergir una anomalia irrefrenable que es diu 'vida personal', que sol incloure la cua 'i familiar'. Com diria aquell acudit: 'Ah, sí... És que, aquestes coses, me les porta la dona'. Així que, del panorama actual, podem deduir-ne que les senyores han estat durant segles el dipòsit a termini fix de la vida personal dels senyors. Perquè no ha estat fins ara, que hem sortit a treballar fora de casa, que s’ha fet present la crua realitat: la roba no surt planxada de la rentadora i, el gran desencís d’empresaris i legisladors: els nens no vénen de París (encara que algun govern hagi intentat de comprar el silenci dels pares a 2.500 euros la peça).

Potser algú encara es pensa que l’equilibri de les balances dels rols masculí i femení es mantenia per obra i gràcia d’un ordre natural. Però ara que les dones han anat saltant de l’un platet a l’altre, amb la vida personal pròpia i la de l’home corresponent sota el braç, no sabem com fer-ho perquè ens quadrin els pesos. Perquè partim d’una premissa equivocada, que és confondre la llibertat d’escollir amb la igualtat. Un escriptor molt prolífic de casa nostra va deixar dit un dia que, mentre l’home tingués estómac, no tindria llibertat. Jo ho remataria dient que mentre les dones tinguin úter, tampoc no seran igualment lliures. En una societat, els estómacs i els úters són articles de primera necessitat. Si no, ja em dirà on fórem, vostè i jo. Els qui vulguin reinventar el món ho haurien de veure clar: no es pot maquillar in saecula saeculorum una realitat incontestable, perquè, si en necessiten un motiu de pes, ja els avanço que tard o d’hora se’n ressentirà la borsa. I això sí que fa por.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet