En defensa dels bons sentiments (malgrat les contradiccions)

Té raó en Xavier Montanyà: en el ram de l'ajuda humànitaria i de la cooperació hi ha hagut, i n’hi haurà, poca-soltes que es dediquen a estafar i a treure profit dels bons sentiments dels altres. Però, de poca-soltes, n'hi ha pertot arreu. Aquests casos s'han de destapar i denunciar, és clar que sí. Però sense criminalitzar aquest àmbit. I sense perdre-hi la confiança, tan fràgil, moltes vegades, tan manipulable, tan vulnerable a la desinformació. Perquè en el món de la cooperació i de l'ajuda humanitària hi ha entitats amb gent molt valuosa al darrere que fa molta feina, ben feta, des del cor, amb una gran consciència de responsabilitat social, sense gens d’ànim de lucre ni obscures motivacions. No ho oblidem.

Hi ha qui argumenta que l'existència de les ONG contribueix a perpetuar les regles de joc del sistema que suposadament pretenen canviar, que són un instrument d'allò més útil perquè els governs continuïn desentenent-se de moltes responsabilitats. Que, de fet, la relació és viciosa, perquè les ONG s'alimenten del funcionament del mateix sistema que denuncien. I que la gran dependència que moltes tenen del fons públic en posa en entredit la pretesa no-governamentalitat. Seria ingenu de negar-ho, tot això. Forma part de les contradiccions de tot el que ens envolta. Estic d'acord que tot sovint posen pedaços, tapen forats. I sort que en tapen alguns! Però aquesta tasca no és incompatible amb una acció de fons més educativa i transformadora, que algunes s'esforcen a fer, i que vull creure que, a la llarga, donarà fruit. A més a més, l'existència de les ONG no eximeix els governs de complir les seves obligacions, sinó que és una conseqüència de les seves mancances. I malgrat tots els ‘peròs‘ argumentats unes quantes línies més amunt, moltes d'aquestes entitats tenen un rol molt important com a agents de denúncia, de control i de pressió en determinades accions governamentals que, altrament, sovint quedarien silenciades.

Una altra crítica habitual a l'ajuda humanitària i a la cooperació és la dispersió d'iniciatives. I n'hi ha, de dispersió, és cert. Però també hi ha esforços notables per a dur a terme programes globals d'acció conseqüents i coherents: entitats que treballen plegades des de la seva diversitat, localment i internacionalment, en plataformes, coordinadores i federacions; espais de diàleg i d'intercanvi, com els fòrums socials... Que se senten autoritzades a erigir-se en portaveus de la societat civil perquè, encara que no les votem, les legitimem quan els donem el nostre suport, sigui econòmic, sigui en espècies, i quan responem a les seves crides d'acció. Moguts per la seva capacitat de persuasió. O bé, moguts pels nostres bons sentiments.

Però ens hem d’informar bé per assegurar-nos que, amb aquests bons sentiments, no contribuirem a fer més gran el mal que volem reduir. Malfiem-nos de la publicitat, de les campanyes de màrqueting que converteixen la solidaritat en un producte de consum que, si l’incorporem a la nostra vida, ens farà millors. O si més no, no ens quedem aquí. Quan decidim d’aportar el nostre gra de sorra a una causa determinada, hem de saber-ne destriar el gra de la palla. Hi ha diferents maneres d'entendre la solidaritat, i cada entitat té la seva manera de pensar i de fer. Aquesta informació és al nostre abast, si la busquem: a través de les pàgines web, de les memòries, de les auditories...

Malauradament, tendim a creure tot allò que veiem, i per molt que el bombardeig audiovisual ens hagi immunitzat força, encara hi ha imatges i missatges que ens colpeixen, i la llàstima a vegades ens fa reaccionar. Ens commou la fotografia d'un nen desemparat; per això la fórmula de l'apadrinament té tanta popularitat. Però abans de marcar el número de telèfon i de donar les nostres dades bancàries per fer més feliç aquell infant de mirada intensa, hauríem d'informar-nos de la solvència de l'entitat en què pensem dipositar els diners i la confiança. Estem disposats a acceptar un magnífic bolígraf o uns botons de puny xapats d'or per premiar la nostra generositat en una telemarató solidària? El videojoc d'Intermón, que banalitza la situació dels refugiats; alguns famosos de paper cuixé que ofereixen la seva imatge a les grans causes del ‘bonrotllisme‘; o les campanyes de màrqueting de grans empreses que, quan expliquen que s'apunten a la solidaritat, probablement es gasten més diners que no el fons que destinen a fer bondat... Són aquestes, les estratègies que ens desperten els bons sentiments? No hauríem de fer més cas de les campanyes que sacsegen el nostre instint de supervivència, o aquelles que ens recorden que les nostres maneres de fer tenen conseqüències directes en moltes vides d'uns altres mons; les que es dirigeixen al nostre sentit de responsabilitat social?

Ara s'acosta Nadal, i és un moment molt important de recaptació de fons de moltes ONG. Quina paradoxa, el Nadal: el consum més desmesurat que mai, i la caritat com a resposta als remordiments de l'opulència. Però les ONG no en tenen la culpa, d'això. Les persones que les tiren endavant necessiten fons i implicació ciutadana per poder fer la feina. Si són serioses, i moltes ho són, podran justificar, en tot moment, en què han invertit la pluja de diners que reben gràcies als bons, encara que puguin ser èticament perversos, sentiments de la gent.

I és que encara que l'altruisme pugui ser una forma d'egoisme, no per això és menys necessari a la humanitat. Perquè salva vides. Perquè alleuja patiments. Perquè contribueix a millorar les precàries condicions de vida de molta gent. Perquè pot fer desistir de determinades intencions, pot obligar a revocar algunes decisions i fins i tot posar contra les cordes empreses i governs que no tenen gens de respecte a les persones. Malgrat les contradiccions.

carlota.franco@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet