El crèdit de la literatura

La profanació del cadàver de Saddam Hussein a tot el món, via internet, significa el menyspreu al 'moro', a 'l'altre', no pas al dictador d'un estat, que no ens feia fred ni calor fins que no es va decretar que era 'l'enemic número 1' a abatre. És el menyspreu a l'ésser humà, o el retorn a la barbàrie, aquesta visió del coll trencat de Saddam; és, i serà, el gran triomf de la moral imposada per la globalització 'neocon': negar a l'altre la pau dels morts, fet sagrat en qualsevol cultura. (Que també s'hagi banalitzat contemporàniament el culte social dels morts, no pot servir per negar el respecte degut a la persona concreta del difunt. I em nego al joc bastard de quina hauria estat la nostra reacció, si s'hagués tractat de Pinochet. Qui tingui anys, deu recordar amb quin goig vam assistir a l'agonia de Franco; però, un cop ja grandets, ens adonem de la repugnància que sentíem, i no podíem reconèixer, davant l'enviliment a què ens havia abocat la infàmia del dictador, que ens va emporcar, fins i tot, amb el procés de la seva mort.) La profanació del cadàver de Saddam em recorda l'escena de 'Centauros del desierto' en què John Wayne dispara als ulls d'un indi enterrat perquè, sense la vista, la seva ànima haurà de vagar per sempre i no podrà reunir-se amb els avantpassats. Llei del talió, o, si es vol, equiparament entre civilització i barbàrie, com mostra una altra escena de l'esmentada pel·lícula, en què el blanc (Wayne mateix) i el pell-roig (el cap comanxe Cicatriu) es miren cara a cara, reflectint en la mirada de l'altre l'odi mutu que coven.

En totes les etapes del contacte de l'home occidental (o blanc) amb l'altre (moro, negre, indi, xinès), la literatura ha ranejat, com li pertocava, els límits de l'ambigüitat, a cavall de la tolerància i la por, l'intercanvi i la guerra, la coexistència i la traïció. L'exemple de Lord Jim, basat en un fet real, n'és un exemple. Però, en territoris menys exòtics, n'hi ha prou de veure, a les novel·les de Faulkner, la relació entre blancs i negres per entendre que els problemes no es podien resoldre amb la bestialitat del Klu-Klux-Klan ni amb la bona voluntat dels legisladors de Washington. Ja no cal parlar de Gordimer o de Coeetzee respecte de Sud-àfrica, o dels escriptors de l'Orient Mitjà que no es deixen endur pel maniqueisme. Aquesta capacitat de la literatura de desplaçar el relat pel fil de la navalla i fer-nos comprendre la complexitat de les relacions entre gent de races i cultures distintes, a través de la peripècia individual, ha estat el seu triomf sobre la ignorància de l'altre. Però cal que ens adonem que, per assolir aquest punt de vista, els autors havien d'estar al peu del canó, saber de què parlaven, formar part, ells mateixos, de la situació. Patir-ne

La descàrrega incessant d'imatges, l'allau de notícies, la difusió instantània de coses que passen a escala mundial va fent la sensació que podem parlar de qualsevol fet, lloc, persona, o cultura. Res més fals. Ni més perillós. Podem generalitzar, però no ajudarem gaire a entendre ni a entendre'ns. També, aquest, és el triomf inicial de la globalització conservadora, que permet, des de la presumpció occidental, de jutjar-ho tot amb un desvergonyiment impune, mai no conegut.

Els escriptors haurien de prohibir-se d'entrar en aquest joc frívol. (Ni tan sols als diaris, disposats, per degradant imitació, a convertir la condició humana en crònica de coses que passen.) Un joc igualment perillós, per desplaçament, per a la cultura pròpia, tan fàcil d'escarnir o de negar, pels qui practiquen el pim-pam-pum des de l'altre costat.

juliadejodar@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet