Orfes, un any més

Tornem a tenir un Mundial de futbol en marxa, aquest cop a Alemanya. És un negoci, un muntatge hiperbòlic, un aparador de marques comercials, una disbauxa de drets televisius, una apel·lació fàcil a patriotismes barats. Sí, també és això. Però com molt bé va dir el gran Bill Shankly, futbolista escocès que serà recordat com un dels millors entrenadors que ha tingut mai el Liverpool, el futbol no és una qüestió de vida o mort: és molt més important. I com que és molt més important, Catalunya no juga el Mundial.

Com que és molt més important, qualsevol intent de tenir una selecció nacional catalana -de futbol i per exetnsió de qualsevol altre esport, per molt minoritari que sigui- és boicotejat sense miraments i amb contundència per part de l'Estat espanyol. Amb Govern cavernari o somrient, la resposta és una i sempre la mateixa: no. Tots els polítics s'omplen la boca amb la societat civil i la participació ciutadana, però quan la gent s'organitza i recull més de mig milió de signatures, aquí no passa res. Simpàtica democràcia, aquesta.

L'estatut que vam dur a esquilar a Madrid diu a l'article 134, apartat c, que correspon a la Generalitat "la projecció exterior de l'esport català per a garantir que les federacions catalanes participin en competicions oficials d'àmbit europeu i internacional per mitjà de les seleccións esportives nacionals". No cal dir que ara ja no ho diu: Alfonso Guerra, àrbitre parcial, va treure la cartolina vermella i el retolador ídem i va expulsar la frase. Els polítics catalans, quan va acabar el partit, van dir allò tan suat de "la política és així" i apa, a defensar amb entusiasme el nou text.

El resultat de tot plegat és que en aquest Mundial i uns quants que el seguiran, hi ha molts catalans que ens sentim futbolísticament orfes. No hi ha cap selecció que reconeguem com a nostra, cap selecció que ens faci aixecar del sofà, mossegar-nos les ungles o renegar en veu alta. Ja sé que n'hi ha molts, començant pel president Maragall, que no tenen aquest problema: la selecció espanyola és la seva i tema resolt. En part, els envejo. Però n'hi ha molts, segurament tots els que a les enquestes responen que se senten catalans i no espanyols, que han de cercar solucions alternatives i mai prou satisfactòries: uns van amb Polònia, el nostre alter país, altres van amb Brasil, que sempre és agraït, altres van amb Togo, per la miss i la cosa exòtica, altres van amb Holanda, que a èpoques és com seguir anant amb el Barça… I després, és clar, ens queda la solució d’anar contra Espanya, jugui amb qui jugui, amb la certesa que en algun moment o altre, normalment a quarts de final, podrem assaborir la victòria aliena i llançar un coet dels que ens hem guardat de la revetlla.

PD. Aquest mail obert està dedicat a Miquel Masoliver, jugador del Barça d'hoquei sobre patins, que havia decidit no participar en el torneig europeu de Monza (Itàlia) amb la selecció espanyola. Masoliver havia decidit lliurement renunciar a la selecció espanyola per jugar només amb la catalana, però va haver de rectificar perquè s'exposava a una sanció d'entre dos i cinc anys sense poder jugar, ni a la selecció ni al seu club! Finalment, ha pactat amb el seleccionador espanyol que no el convoqui. Gràcies, Miquel. Estic convençut que algun dia et veuré aixecar la copa de campió del món amb la nostra selecció.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet