Nit cultural reivindicativa

Joan M.Minguet, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, en l’acte de lliurament dels Premis ACCA 2011 d'ahir al vespre, va convidar a un acte festiu i d’homenatge a dues personalitats desaparegudes, a Antoni Tàpies i al galerista Manuel Barbié. Però, alhora, va fer un discurs reivindicatiu sobre els mals actuals del sector cultural i, en concret, de les arts visuals: supressió del Canòdrom, de l'Espai Zer01 d’Olot, indefinició o contradiccions sobre Fabra & Coats i el paper del MACBA, presentació d'un pla de museus del qual s'ignoren els assessors, i poca observança del codi de les bones pràctiques culturals. Des que la conselleria va suprimir les principals atribucions del CoNCA (article 'Mascarell la cultura és ell') amplis sectors del món de la cultura estan inquiets, se senten marginats de les decisions de la conselleria, algunes de les quals no entenen o consideren incongruents.

En aquests dies de decisions polítiques unilaterals s’agraeixen paraules clares, crítiques i enraonades. Minguet va argüir que la lògica de la política no era la lògica de la cultura, que viu d'una feina continuada. No es pot tornar a començar de nou a cada cicle polític. Però constatà que la cultura tenia defectes, que l’art contemporani tenia dificultats de connexió amb la societat. I esmentà que amb el Liceu, més car i subvencionat que no pas el MACBA, ningú no s’hi ficava, mentre que, amb l’art visual, tothom s’atrevia a ficar-s'hi. 'Hem de fer comprendre a la societat que la cultura i l’art són imprescindibles.' La lògica de la política també ha de fer autocrítica, afirmà. Es queixà que els dos darrers plans presentats per la conselleria: el de Museus i la Xarxa de Centres d’Arts Visuals s’haguessin fet sense l’assessorament i sense el consens dels professionals. 'Per què quan es fa política sanitària, consulten els grans 'lobbies' hospitalaris i farmacèutics, i quan proposen estratègies culturals noves tot ens ve fet des de dalt?' I acabà dient que els polítics havien de tornar a obrir els canals de diàleg. La lògica de la política i la de la cultura s’han d’entendre.

Entre els premis, n’hi ha dos, d’especial significació. El del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera, 'perquè dedicar el museu a la memòria dels ciutadans i del país i reivindica l’exili com una eina d’estudi per a aprendre del passat i conèixer el present'. I el de l’Espai Zer01d’Olot 'per la coherència artística i la valentia cultural de la programació i l’aposta decidida per les idees dels comissaris i artistes més joves'. Dos conceptes que sembla que no entrin en el nou ideari cultural convergent. La memòria i la història els són incòmodes, si no molestes. I l’Espai Zer01 ja no existeix. L’Ajuntament d’Olot l'ha tancat per estalviar. Hi ha qui tem que no sigui el primer signe del desmantellament general dels centres d’art contemporani de Catalunya. Menystenir la memòria i el talent creatiu innovador dels més joves es disparar dos torpedes a la línia de flotació d’una cultura.

En la glossa d’homenatge a Antoni Tàpies Manel Guerrero va reivindicar l’artista i l’escriptor universal que ha sacsejat el món de l’art, de la crítica i de la teoria. La reflexió sobre la seva obra s'escapa de la crítica d’art, afecta la poesia, la filosofia, la literatura. Per Tàpies, l’art és una font de coneixement. David Santaeulària, director de l’extint Espai Zer01 d’Olot, va recollir la idea quan apuntà els perills d’involució del panorama cultural català. Passarem de cercar el coneixement a cercar el reconeixement. Deixaran de formular-se preguntes i discursos crítics. Ens trobem davant un canvi de paradigma, va reflexionar, un model cultural que hem d’intentar que no avanci.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Minguet va argüir que la lògica de la política no era la lògica de la cultura, que viu d'una feina continuada. No es pot tornar a començar de nou a cada cicle polític. Però constatà que la cultura tenia defectes, que l’art contemporani tenia dificultats de connexió amb la societat.

Passarem de cercar el coneixement a cercar el reconeixement. Deixaran de formular-se preguntes i discursos crítics. Ens trobem davant un canvi de paradigma, va reflexionar, un model cultural que hem d’intentar que no avanci.