Opinió

 

<77/88>

Agustí Pons

25.01.2008

Els dos museus inventats

Dos dels museus de l’estat espanyol de més èxit aquests darrers anys comparteixen un naixement comú: han estat inventats de cap i de nou; és a dir, no són fruit de l’evolució pròpia dels grans museus tradicionals que han crescut a poc a poc. Em refereixo al Centro de Arte Reina Sofia i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Tot i que tots dos s’ocupen de l’art del segle XX, podríem dir que les semblances acaben en la manera com van arribar a aquest món. Podríem dir també que l’un i l’altre han posat a la pràctica, des del naixement, dues concepcions museístiques absolutament oposades i que, en certa manera, resulten una derivació de la seva denominació oficial. De l’un, no n'entendríem res si oblidéssim que es tracta d’un museu 'reial'; i de l’altre, tampoc, si n'eliminéssim l’adjectiu 'contemporani'.

Tinc davant meu un article, d’una pàgina sencera, publicat pel crític d’art Juan Antonio Gaya Nuño el dia 1 de setembre de 1974 al Diario de Barcelona. Es titula 'El Museo de Arte Contemporáneo. Una broma pesada en Madrid' i es refereix al projecte de la Dirección General de Bellas Artes de crear un museu d’art contemporani a Madrid. Gaya Nuño ho considera literalment impossible. 'La triste realidad –escriu– es que no hay más que cuatro cuadros de Picasso –tres de ellos regulares, comprados de prisa y corriendo–, y un Nonell y un Dalí, y nada más que dos lienzos de Cossío, y representación –no cuantiosa– de Solana y de Vázquez Díaz.' Aquesta reflexió demostra que es pot ser un gran crític d’art i un perfecte ingenu perquè el fet és que, trenta-cinc anys després, Madrid disposa d’un dels museus contemporanis més importants d’Europa. Com ho ha aconseguit? Fonamentalment, pel caràcter 'reial' del museu, és a dir, perquè es tracta d’una iniciativa que està per sobre els governs i afecta el moll de l’os d’allò que cal entendre, a Espanya, per estat. El Reina Sofia ha disposat, i disposa, d’uns pressupostos que no són a l’abast de cap altre museu, ni públic ni privat, i ha disposat, també, del favoritisme dels ministeris de Cultura i d’Hisenda, fossin del color que fossin. Això ha fet possible, per exemple, que hi anés a parar una quantitat significativa de quadres de Joan Miró i de Salvador Dalí en detriment dels centres dedicats a aquests pintors existents a Barcelona i Palma de Mallorca. Més encara, els rectors del Reina Sofia no han tingut cap escrúpol a l’hora de reconduir la voluntat de Picasso que –'¡tonto no era!'–volia el 'Guernica' al costat de 'Las Meninas' de Velázquez i de 'Els afusellaments' i 'El dos de maig' de Goya. És a dir, al Prado.

El MACBA també es pot dir que neix sense res. Neix tan sense res que durant unes quantes setmanes se'n van exposar les parets nues perquè l’edifici va ser inaugurat sense saber ben bé què calia posar-hi. Finalment, es va començar a omplir, però tothom hi ficava cullerada: els pintors de renom, especialment aquells que es pensen que provenen directament d’Altamira i no accepten cap altra comparació; els historiadors de l’art; els periodistes de cultura; els col·leccionistes; i, naturalment, els polítics. Fins que va arribar Manuel de Borja-Villel amb les idees clares. Villel venia dels Estats Units, on va estudiar i tocar la connexió dels museus contemporanis amb els moviments socials diguem-ne contestataris, i de la Fundació Tàpies. A partir d’aquestes dues experiències Villel ha dut a terme una feina reconeguda unànimement. Es pot discutir sobre la idoneïtat de l’aposta –alguns poden continuar pensant en la validesa d’un museu cronològic–, però ningú no pot dubtar que Villel se la creia, ens la va fer creure, i la va posar en pràctica amb tota la radicalitat possible. El Macba, per exemple, va ser punt de trobada i de redacció dels grups antisistema que el 1991 es van manifestar a Barcelona contra la globalització. Però, sobretot, hi ha dues exposicions que, per la seva ambició, van situar el Macba a primera plana internacional: 'Desacuerdos' era un intent d’explicar la transició política espanyola des de l’altra banda, com si diguéssim; des d’allò que no va poder ser. 'Art i Utopia' era una revisió d’això que en diem Modernitat, un concepte que arrenca –diguem-ho així– a meitat del segle XIX, quan l’Art comença a desarborar-se.

Ara, a Manuel Borja Villel, director del museu més rupturista, l’han fet responsable del Reina Sofia, que és el museu més conservador, perquè no hi ha res tan tradicional, a hores d’ara, com les avantguardes del segle XX. És com si, a Picasso, l’haguessin fet director d’una acadèmia d’ortografia. Veurem qui guanya la juguesca.

Editorial