Què us fa por, demòcrates de talla única?

Ara que el moviment popular sorgit del 18-F comença a desplegar damunt el tauler polític les seves possibilitats reals d'incidir en els resultats del referèndum sobre l'estatut, ja n'hi ha que voldrien encotillar-lo i, si es deixés fer, acollonir-lo.

Al rerefons dels comentaris de sociòlegs i politòlegs, hi ha la intenció de convertir el moviment en un mer apèndix (i, si pot ser, amb data de caducitat) del joc electoralista. Si voleu ser ‘algú’, ens vénen a dir, aneu a les urnes i demostreu la vostra força ‘real’, deixeu-vos ‘mesurar’ segons els patrons de la reputada sastreria ‘La Confiança Democràtica’. Molt bé, però, sisplau, permetin que, aquesta possibilitat d'entrar en una batussa amb les regles tan marcades pel màrqueting, la dictin l'evolució i maduresa del moviment mateix, i no pas la voluntat dels sastrinyolis que voldrien fer-li un vestit de Papitu-va-de-curt.

N'hi ha que pretenen fer-nos creure que el no és una actitud purament negativa, un empantanegament, com si el país es quedés, de cop, aturat a l'estatut de Sau. Són aquells qui voldrien reduir el moviment al nihilisme del ‘tot o res’, una manera com una altra de capar-lo abans que pugui demostrar la seva potència real. Aquests senyors deixen de banda que els qui han paralitzat el país són els promotors d'un estatut que, si s'aprova, ens deixarà a mercè del poder espanyol durant un temps impossible de quantificar. Un temps no mesurable, perquè allò que el marca és la lluita o no per la consciència del poder propi. És un temps de consciència. I aquest estatut ens retorna, precisament, a un temps de consciència postfranquista. O sigui, a la subordinació. A la renúncia de lluitar per la consciència del poder propi.

Els comentaristes que tenen sempre la democràcia a la punta de la llengua vénen a dir-nos que les coses són com són i que, si no ens hi avenim, muts i a la gàbia. Però, la democràcia, no la fan els partits, ni els vots, ni el parlament, sinó la voluntat popular, de la qual tot plegat són mers instruments. I la voluntat popular respon a moviments profunds en la presa de consciència. A moviments com el d'ara mateix.

Dels corrents que es mouen actualment en la formació d'una consciència del poder propi, n'hi ha un de merament tàctic, possibilista, que és el dels sobiranistes institucionals. La contesa del referèndum ja és el camp de proves de la seva capacitat de maniobra, que, ara com ara, es demostra tan escassa que perilla de veure's engolida pel cabal socioconvergent.

L'altre corrent en la formació d'una consciència del poder propi és de caire estratègic, radical, i el moviment sorgit del 18-F n'és l’origen. També el referèndum li servirà de trinquet per a demostrar la seva capacitat de convocatòria, però els primers senyals no poden ser més positius. I aquests senyals són la punta de llança de la creació d'una consciència del poder propi.

No hi ha dubte que aquest corrent estratègic manté una relació dialèctica amb el tacticisme dels sobiranistes institucionals. Però, ara com ara, és l'actitud davant el referèndum, allò que establirà la línia divisòria entre ambdós corrents.

Que no pateixin els qui diran no a l'estatut que ens volen vendre. El seu vot no serà el de l'empatanegament, sinó el de la dinàmica cap a un moviment al voltant del qual, i en no gaire temps, hauran de definir-se tots aquells qui estan de debò compromesos en uns Països Catalans lliures. El seu 'no' no serà únicament un 'no'; serà, sobretot, un 'sí' a la capacitat d'articular una nova consciència del poder propi. El germen d'un Moviment per l'Autodeterminació.

juliadejodar@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet