Retorn al país de les ànimes

Els blancs, a l'Àfrica, solem ser etnocèntrics i analfabets. Ens costa d'entendre aquelles cultures i d'aprofundir-hi. O no volem fer-ho. Per rutina, hi apliquem els esquemes occidentals i simplifiquem o manipulem aquella realitat a la nostra conveniència. Penetrar en el coneixement d'aquell món pot representar, a la vegada, descobrir les nostres mancances, la fragilitat o la invalidesa dels nostres axiomes. Ens incomoda. Hi ha un pànic inconscient de posar en dubte, de contrastar, les nostres conviccions. El pintor Miquel Barceló, parlant un dia del país Dogon, em va dir: 'Allà és tot molt més complex i profund. Tot hi té un sentit, un perquè ignot. Sembla que les pedres, algú les hagi posades allà on són, per algun motiu que desconeixem.' És cert, i molt atraient, magnètic, captar la força d'allò que hi ha darrere de tot quant veus, i que no pots entendre. Allà, tot, la vida i la mort, té més significats dels que nosaltres som capaços de copsar. 'Van omplir la terra de fronteres i van carregar el cel de banderes. Però només hi ha dues nacions –la dels vius i la dels morts', diu un personatge del gran escriptor moçambiquès Mia Couto.

Aquestes idees em vénen al cap després de veure 'Retorn al país de les ànimes', l'impressionant documental de Jordi Esteva sobre els rituals animistes dels akan de Costa d'Ivori. Com totes les produccions d'aquesta mena, és un film de visibilitat difícil que ha de burlar la dictadura, les rutines i censures del mercat per arribar al públic. Ja s’ha publicat en DVD i, de tant en tant, se'n fan projeccions (http://web.mac.com/siwa1/Sitio_web_8/EL_AUTOR_I_LA_PEL.L%C3%8DCULA.html).

Moltes comunitats africanes, com ara la dels akan, es mantenen en contacte amb els esperits de la natura, que es manifesten a través dels sacerdots que, en estats de trànsit, són posseïts pels esperits. La relació intrínseca amb la natura i el bosc explica el seu món i la seva cultura. Diu molt de l'essència humana, la societat, la malaltia, la bogeria, l'art, la música, la dansa. També, de tot allò que es perd, per sempre, quan destruïm la selva, quan imposem la nostra idea de desenvolupament, de colonització cultural i religiosa. Ara a l'Àfrica és molt alarmant la invasió prepotent de les sectes religioses fonamentalistes, creacionistes, metodistes o dels cristians renascuts, com George Bush, grups impulsats per l'extrema dreta nord-americana, no exempta de connexions polítiques i econòmiques.

El treball d'Esteva és excel·lent en molts sentits. Ens acosta a un món en perill d'extinció. És filmat amb un respecte profund als rituals i als actors, sense prejudicis, ni voluntat explicativa amb pretensions antropològiques o artístiques. La narració mostra obertament els ritus, les músiques i n'apunta el rerefons transcendent, sense voler-lo explicar, cosa que obre encara més el camp de visió: proposa, sense explicitar-los, un munt d'interrogants universals. No és una 'mirada' d'autor, que en diuen. Afortunadament, és una mirada lliure, sense diòptries, i amb una gran curiositat i ganes d'endinsar-se en el món desconegut. Sense voluntat de captura, sinó, més aviat, de sorpresa i de contemplació. Esteva té el poder de fer-nos entrar en un món real a anys llum del nostre imaginari, i d'intuir i d'acostar-se allà on, potser, hi ha allò que és important. Allò que ens sedueix i ens atrau, que no comprenem, però que, a la vegada, misteriosament, ens emociona. Allò que ens acompanyarà i ens restarà gravat per sempre.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'Van omplir la terra de fronteres i van carregar el cel de banderes. Però només hi ha dues nacions –la dels vius i la dels morts.'