Opinió
-
Als indis d’Amèrica
Marta Leblanc
04.10.2007
-
Homes i dones lliures, algun dia
Martí Estruch Axmacher
01.10.2007
-
La meva veïna volia ser artista
Marta Leblanc
26.09.2007
-
Xirinacs, víctima de la democràcia
Xavier Montanyà
25.09.2007
-
Un dia amb Woody Allen
Martí Estruch Axmacher
19.09.2007
-
De Cambó a Carod
Joan Mir
18.09.2007
-
Duran (Eisenhower) Lleida
Xavier Montanyà
17.09.2007
-
La cançó de l'estiu
Marta Leblanc
12.07.2007
-
Precarietat
Mercè Ibarz
11.07.2007
-
Inquisidors insaciables
Juli Peretó
10.07.2007
-
Postal de Menorca
Martí Estruch Axmacher
09.07.2007
-
Retrats de passaport
Roger Cassany
06.07.2007
-
Vine al mercat, reina
Marta Rojals
05.07.2007
Albert Dasí
24.04.2008
L’atzar vetlla per la nostra vida
Deia Mallarmé que un colp de sort, una jugada de daus, mai no abolirà l'atzar. I és de l'atzar que pengen moltes coses, massa, de la nostra vida. El que torba, de tot plegat, és que allò que passa per organitzat, per extremadament planificat, i fins i tot la professionalitat, penja massa vegades de l'atzar; que és pura casualitat que no en passen de més grosses. No parle de desastres naturals, ni d'accidents inevitables, sempre probables en petit percentatge. Però em tem que la improvisació, la manca d'una veritable planificació, i encara més, un estil trampós tan estès com insidiós, fa que massa vegades les coses verament importants pengen de l'atzar; que depenga de la casualitat que les coses no es trenquen, no pel desgast i l'ús, que seria considerat normal, sinó per la barroeria de tants desgraciats com hi ha al capdamunt de la responsabilitat en molts àmbits d'aquest país (i per culpa també de grans decisions del país veí, que és qui mana en els àmbits de primera divisió important). En la categoria que les coses són i compten, el paper autonòmic és secundari. Ja ho diu la paraula, autonòmic.
Ascó és un indicador de l'atzar. Sis mesos després de la fuita, arriba la notícia als veïns. Qui és responsable de seguretat, de la planificació, del control i de les mesures adients, ha considerat que no calia explicar res, i ara mateix, gairebé mig any després de l'accident, algú ha fet córrer que tampoc no veuen que fos necessari explicar gaire res més. Com que l'afer és més greu que no s'ha dit i admès finalment, un parell de dimissions faran callar farts i panxacontents: gairebé la majoria de ciutadans.
L'atzar juga un paper cabdal, en la salut i en la seguretat dels ciutadans. No la planificació, ni els responsables de seguretat, ni els directors, ni el president mateix de l'energia nuclear d'un país. Qui vetlla per la nostra vida és l'atzar. Perquè en el cas que passàs l'accident total, grandiós, la informació seria nul·la, i el resultat indefugiblement molt pitjor. Aquest és el model de professionals que tenim, sens dubte, en molts llocs d'alta responsabilitat. Ascó i Cofrents són, com una gota d'aigua (l'aigua o la vida), dos models de l'atzar que ens toca, al nord i al sud, i amb la mateixa ineficàcia professional.
Algú ens acusarà de catastrofistes, d'escabellats de Greenpeace o de coses pitjors. La realitat supera qualsevol ficció, i no ens alarma sinó pensar que l'atzar, el joc de daus poètic de Mallarmé, és l'única cosa que vetlla per la nostra seguretat, per la vida mateixa.
L'energia nuclear no és l'únic paràmetre que amida tanta ineficàcia i la nostra amenaça més directa. També hi ha l'aigua, a la comèdia del descrèdit, amb desenes de pobles que en fem ús sense saber verament què bevem, mentre que l'únic argument de responsabilitat dels governs municipals és: absteniu-vos-en, les embarassades. Les anàlisis fa temps que els donen resultats nefastos. Els paràmetres que recomana l'OMS? Ca, home, que voleu fer riure?
Fa temps que molts pobles d'aquest país tenen les depuradores municipals col·lapsades, que no poden filtrar ni depurar res, que llancen les aigües brutes a barrancs i a rius, això quan són aigües connectades a col·lector, que hi ha urbanitzacions senceres sense. La majoria les hi aboquen clandestinament. Però els veïns anem bevent, convençuts que l'atzar no es tornarà contra la nostra salut. Ni contra el viure panxacontent d'una societat amb llana, preocupada de grans esdeveniments, no de qüestions bàsiques.
Cofrents? Ascó? Aigua potable? Posats a jugar, que els daus siguen trucats.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015