Opinió

 

<74/88>

Marta Rojals

23.04.2008

El paper d’escriure

El prolífic escriptor octogenari surt retratat a la coberta del llibre picant una Olivetti Studio 46. L'entrevistador se sorprèn que, en l'any que som, aquesta baluerna no sigui una peça 'd'atrezzo', per allò de fer diana en l'imaginari literari del lector potencial, però el protagonista de la foto explica que, juntament amb el bolígraf, es tracta de la seua eina de treball real i habitual. L'entrevistador se n'admira: escriure un llibre a màquina, certament, demana clarividència, un exercici apriorístic d'estructuració mental que patatim i que patatam, a la qual cosa el prolífic escriptor octogenari respon: Oh, és que escriure és pensar! Es fa un silenci eloqüent: l'entrevistador ha caigut fulminat pel tret de l'evidència.

Haver de patir gaire per omplir un paper no és fet per a la gent d'avui. Per això, si els llibres que es publiquen ara s'haguessin hagut de redactar a la manera tradicional, és a dir, a mà o a màquina, segurament que les cent mil novetats d'aquest Sant Jordi quedarien reduïdes a l'obra impresa de quatre lletraferits pacienciosos i abnegats. Però, gràcies a la tecnologia, això de fer córrer la lletra d'un full a un altre ha esdevingut, per a bé o per a mal, cosa de bufar i fer ampolles: la clau es troba en la globalització del processador de textos i en la seua inestimable funció en el camp, diguem-ne, del 'pensament assistit per ordinador'.

En efecte: comparat amb els mecanismes tradicionals d'escriptura per impacte, el gran avantatge d'aquest instrument informàtic és que permet de pensar un text 'a màquina', cosa molt pràctica en la societat de la immediatesa que sofrim. En una espècie de protofase compositiva, hom pot abocar-se sense gaires romanços sobre el full efímer del Word i teclejar a l'estil 'brainstorming' tot allò que li vagi rajant del magí, per, a continuació, dedicar-se a passar el cap fred sobre la redacció en calent, com un corró, amunt i avall, que si gira, que si tomba, retalla, enganxa, esborra, amb la gràcia que té veure desfilar en temps real cadascun dels resultats possibles fins que l'encerto o, en el pitjor dels casos, l'endevino. Treballar (i pensar) instantàniament en net permet a l'autor, al coautor, al negre, a una servidora ara mateix, d'assajar mil provatures i maniobres fosques sense haver de patir pels factors temporal i material que subjuguen uns altres sistemes compositius pretèrits.

Amb l'escriptura artesanal, per començar, el blanc del full ja costa més de trencar. Les limitacions del mitjà exigeixen l'economia de recursos, un pragmatisme en el gest mecanoscrit o manuscrit, de manera que el conreu de la idea en brut i la posterior garbellada es treballen per dins, sobre la superfície etèria d'una pantalla interior. La redacció mental va avançant al detall i l'autor la sospesa a consciència abans de deixar caure res sobre el paper. Ho podríem resumir a la manera de l'escriptor de dalt de tot: es tracta del clàssic i característic procediment de ‘pensar', ves per on. En aquest cas, la lletra madura, quan es posa sobre blanc, ja ha de saber per on tirar; i, si s'ha de passar gaires vegades en net, per tu faràs.

És una llàstima que aquest sistema tan elaborat d'escriptura a l'antiga ja tingui un peu i mig a l'obsolescència. Potser no trigarà gaire a arribar el dia en què, a les fires aquestes d'artesans i oficis antics que ara són tan de moda, al costat de la filadora amb 'rastes' i del terrissaire amb la samarreta de 'Free Tibet', ens hi trobarem, sobre una estesa de palla, l'escriptor típic del segle passat, encarcarat de mans sobre el teclat d'una Olivetti: segurament rumiant, considerant, calibrant, la frase definitiva que faci cantar el dring metàl·lic de la penúltima ratlla. Entre la concurrència, encara se sentirà algun pare: Mira, Oriol, com s'escrivien abans els Harrypotters!

Editorial