Opinió

 

<74/88>

Marta Rojals

17.03.2008

'Mallorca vice'

Aquests dies s’ha sabut que la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears demanava raons a un ex-regidor d’urbanisme de l’Ajuntament de Palma per 45.000 misteriosos euros gastats durant el seu exercici a cop de visa consistorial. Acostumats a la picaresca marbellesa, això és peccata minuta, si no fos perquè és provat que aquesta suma respectable va volar intempestivament, entre les quatre i les set de la matinada, cap als calaixos de determinats establiments de senyors (sí, senyors) d’aquells que, com algú va dir un dia, fumen i et parlen de tu. Doncs sí que va cara, la botifarra.

Deu ser que, a les Illes, sostenir segons quin càrrec d’alta administració resulta d’allò més estressant. Si fas de regidor d’urbanisme, per exemple, ja se sap: treballar de sòl a sòl, una hora o altra demana consol. Per això no ens hauria de sorprendre tant, que segons quines despeses de l’esbarjo d’un servidor del poble se sufraguin amb diner públic. Si més no, sembla que alguns exponents destacats de l’arxipèlag, amb una manca de picardia alarmant, s’hagin entestat a demostrar-ho amb papers sobre la taula: heus aquí que, no fa ni quatre anys, els mitjans ens feien sabedors del càrrec a les arques governamentals balears d’unes factures de caire 'picant' segellades en un local moscovita de moral dispersa. Es veu que se’ls havien colat, ai carai, durant una expedició oficial encapçalada pel president illenc mateix en missió especial per terres russes.

Però no tot són malversacions de fons públic, en aquesta vida. Tornant a l’ex-regidor que ens interessa, ja ha transcendit que l’han identificat com a client habitual en algunes de les cases mai millor dites 'de barrets' que han estat objecte de l’alegre dispendi. Curiosament, aquesta revelació no s’adiu gaire amb el seu currículum públic, ben a l'inrevés: membre respectat d’un partit força popular, és reconegut com a posseïdor d’una carrera política sense màcula (que, permetin-me la frivolitat, en un regidor d’urbanisme avui és cosa de no dir); catòlic ultrapracticant tot ell, se’ns manifestava com un defensor ardu de la família com déu mana i com a predicador amb l’exemple en el paper de cristianament casat i pare de cinc cristianes criatures. De manera, senyors, que ja tenim amanit el drama.

Donades les credencials que acabo de descriure, el nostre ex-regidor d’urbanisme té mala peça al teler: a la sentència assignada per la llei dels hòmens, hi haurà d’afegir la penitència no menys implacable per haver faltat a un bon grapat de manaments de la llei de déu, en versió revisada i ampliada segons els designis de l’última Conferència Episcopal, que encara fa més temor. I per acabar de lligar el paquet, posa-hi també l’escarni públic, que, si semblava cosa del passat, en l’era de la comunicació ja torna a fer tremolar més d’una conspícua boleta de genoll.

Ara, per a ser justos, també cal dir-ho tot, i és que, a aquesta pobra ovella esgarriada, no se li pot negar un fil d’esperança: perquè a hores d’ara, si se sap penedir de cor, ningú no dubta que el seu entorn pròxim, irrevocablement afiliat a valors tan lloables com la misericòrdia, sabrà acollir-la i redimir-la per haver fet drecera del camí de la rectitud amb determinades prospeccions fora d’hores. I encara, si és pels diners, que no passi ànsia, que en el fons, 45.000 euros, per qui els veu i qui els remena, tampoc no són tants.

Editorial