De carn i ossos

Diu una cèlebre frase litúrgica (de perspectives plàstiques més aviat limitades) que som pols i en pols ens convertirem. Ara, vista la tirada de les altres instàncies per aquesta variant ancestral de reciclatge, actualment tenim a l'abast sortides força més imaginatives per a la pròpia anatomia, un pic li sigui arribada la data de venciment.

Hom pot ser criogenitzat, per exemple, o compactat en forma de brillant, o, per arribar on volem arribar, esdevenir un simpàtic 'espècimen' a base d'infiltracions de polímer de silicona. Les possibilitats d'aquest últim cas, que és el que aquí ens interessa, les podem veure ara mateix a l'exposició 'Bodies' que fan al Museu Marítim de Barcelona. No s’hi pot entrar i sortir-ne essent la mateixa persona, i no ho dic pel preu. Faci’n vostè la prova i ja m’ho sabrà explicar.

La mostra ofereix l'oportunitat d'examinar amb llibertat forense fins el moll de l'os d'una colla de cadàvers i més de dues-centes peces 'gran reserva' d’una gent que, no fa més de vint anys, campaven per casa seua com ara fem nosaltres. I això, al marge de prejudicis i aprensions ètico-morals, sens dubte fa reflexionar.

Fa reflexionar, primerament, i en un sentit que per prudència enllestirem de seguida, que aquest casa seua fos la República Popular de la Xina, i no Finlàndia o Santa Coloma de Gramenet. Punt tancat. Fa reflexionar, ara sí, que aquestes persones, que com vostè i com jo un dia van néixer i van tenir un nom, pel fet d'haver estat rebatejades de 'espècimens' pels textos i audioguies de la mostra, ja ens faci automàticament l'efecte que el seu destí a la vida no hagués estat un altre que el d’esdevenir 'material d’interès científic i divulgador'.

També fa reflexionar, inevitablement, fins al punt de demanar-nos per dins si ens plauria gaire o gens d’exhibir les pròpies carns en el cas que, com succeeix amb aquests 'voluntaris' pòstums, decidíssim de posar el cos a disposició d'allò que la ciència hagi de menester. I, tot i així, donat el cas, resulta que tampoc no ens hi sabem veure, amb les costelles a quatre vents. Costa d'admetre que, essent com som de polits i d'arreglats, puguem arribar a recordar tant un pòster de xarcuteria.

Perquè una cosa queda objectivament clara: la nostra realitat interna té poc a veure amb la idealització del cos humà que ens ofereixen els jocs i llibres d’anatomia, amb cors i artèries de coloraines, pulmons llustrosos, fetges per sucar-hi pa, i aquells budells magnífics, perfectament distribuïts en una graciosa ziga-zaga. En efecte: som imperfectes, vulnerables, peribles, esquarterables, i tot això ens ho fa veure un cos amb experiència vital, no pas un Míster Proper a escala, de plàstica i atlètica musculatura.

Ara, aquestes consideracions, que aspiren modestament a una mica de volada, fan riure si les comparem amb la veritable centrifugació de l'esperit que la mostra ens posa a l'abast: l'experiència única de contemplar, en una respectuosa semipenombra i un silenci còsmic, els bulbs il·luminats i en suspensió dels qui ni tan sols no van arribar a néixer, i que mai no han rebut més nom que el d'un període cronològic mesurat en setmanes. La connexió amb la transcendència, en aquesta sala, hi té fil directe: les veus s'hi apaguen com si algú molt petit, minúscul fins i tot, hi estigués dormint.

No és senzill de fer-se a la idea que nosaltres també hem estat així, de la mida d'un puny, o encara menys, d'una nou, o encara menys, d'un fesol, o que fins i tot un dia hàgim estat un bon no res dins un núvol de clara d'ou. Nosaltres, que ens tenim en tan alta consideració i que hi ha dies que no se'ns pot dir ni el bon profit, no ens ho podrem acabar. I tot plegat fa reflexionar perquè, en el fons, vostè i jo no som gaire cosa més que això, carn i ossos, i potser n’esperàvem més.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet