Opinió
-
Als indis d’Amèrica
Marta Leblanc
04.10.2007
-
Homes i dones lliures, algun dia
Martí Estruch Axmacher
01.10.2007
-
La meva veïna volia ser artista
Marta Leblanc
26.09.2007
-
Xirinacs, víctima de la democràcia
Xavier Montanyà
25.09.2007
-
Un dia amb Woody Allen
Martí Estruch Axmacher
19.09.2007
-
De Cambó a Carod
Joan Mir
18.09.2007
-
Duran (Eisenhower) Lleida
Xavier Montanyà
17.09.2007
-
La cançó de l'estiu
Marta Leblanc
12.07.2007
-
Precarietat
Mercè Ibarz
11.07.2007
-
Inquisidors insaciables
Juli Peretó
10.07.2007
-
Postal de Menorca
Martí Estruch Axmacher
09.07.2007
-
Retrats de passaport
Roger Cassany
06.07.2007
-
Vine al mercat, reina
Marta Rojals
05.07.2007
Roger Cassany
05.11.2007
La Klein
El nom de l’autora em sonava, però més aviat em feia pensar en una actriu porno. El llibre, ‘No logo’, me l’havia recomanat la Lucia, una bona amiga italiana el criteri de la qual acostumo a tenir molt en compte. Tot i amb això, no en vaig fer gaire cabal. D’això, ja deu fer tres o quatre anys i d’aleshores ençà l’autora en qüestió ha guanyat notorietat. Jo, sense haver-ne llegit res, continuava pensant que, amb un nom així, de model rovellada o d’anunci televisiu, no podia ser res seriós.
Uns companys m'han comentat aquests dies que és una dona molt interessant, autèntica, influent, informada i sense pèls a la llengua. Uns altres, que té un discurs amb llacunes, que és una imbecil o fins i tot una social-demòcrata populista que viu del 'qüentu'.
Llegeixo unes quantes pàgines del seu últim llibre, 'La doctrina del xoc', i m'hi enganxo. Hi descriu el triomf d'allò que ella anomena 'capitalisme del desastre'. Modestament, en síntesi: el capitalisme més avançat, o el neoliberalisme, necessita desastres i crisis per alimentar la seva maquinària, les seves vies de negoci, i assegurar-se la supervivència. Aquesta tendència fa que la societat, a còpia de desastres, sigui cada dia més liberal, però menys democràtica: més llibertat per a alguns i menys drets i serveis per a uns altres. 'Durant més de tres dècades, [Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien anat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l'estat a actors privats mentre els ciutadans encara es recuperaven del xoc, i tot seguit transformar ràpidament aquestes reformes en canvis permanents. (...) La por i el desordre són els catalitzadors de cada nou salt endavant (...), és una nova economia, la nova ideologia dominant.' Imagineu-vos aquesta idea, argumentada i desenvolupada d'una manera més o menys lúcida, en més de sis-centes pàgines carregades de dades, cites, documents i exemples. Poca broma.
I no va amb gos, no porta cadenes, no es vesteix amb malles esparracades, no fuma amb pipa i no té la solapa plena de xapes. Res de tot això. El dia que la vaig veure portava un pentinat treballat, un dit escàs de maquillatge ben distribuït, jaqueta blanca i fina, texans negres (sense marca) i sabates amb una mica de taló. Un exquisit equilibri entre elegància i austeritat.
Em miro per internet la conferència que va fer al CCCB i continuo traginant, subratllant i rellegint 'La doctrina del xoc'. Sincerament, em farien falta uns quants cafès amb ella per comprovar si realment hi ha cap llacuna amagada en el seu discurs o per contrastar si és imbecil o no. Però una cosa sí que m'és clara: ximple o no, és necessària. És un contrapès, una força que equilibra, una d'aquelles veus que massa sovint fan falta. Tant de bo que hi hagués un expert en aquest país capaç d'escriure sis-centes pàgines ben documentades sobre el desastre permanent en què viu immergida Barcelona! Tant de bo que hi hagués algú com ella, disposat a capitanejar tota la ràbia i el desconcert acumulats aquests darrers mesos (o anys).
És cert que l'excés de 'glamour', el nom i l'aspecte poden arribar a confondre (de fet, no fa gaire vaig descobrir que, efectivament, hi havia una actriu porno d'origen israelià que es fa dir Naomi), però no ens enganyem: la Klein fa bullir idees. Ja ens agradaria que aquí, entre tanta comèdia, caos i debat estèril, algú s'arremangués, plantés cara als polítics i expliqués clar i català què passa i per què.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015