Opinió

 

<74/88>

Martí Estruch Axmacher

25.10.2007

Andreu Mas-Colell

Els tres presidents vius: Pujol, Maragall i Montilla. Els consellers Castells i Huguet. Els rectors de la UPF, la UAB i la UB. Artur Mas i Josep Piqué. La plana major del món econòmic autòcton. El president Laporta, que també és molt viu. El comissari europeu d’Economia, la ministra espanyola d’Educació i el cònsol nord-americà. Tots van assistir la setmana passada a la inauguració de curs de la Barcelona Graduate School of Economics que ha posat en marxa Andreu Mas-Colell. I poques persones que no siguin Andreu Mas-Colell poden aplegar aquesta audiència selecta i, sobretot, endegar un projecte de l’envergadura i la importància de la GSE.

Mas-Colell és un economista que posseeix un dels cervells més ben endreçats d’aquest país i part dels veïns. Quan el fa funcionar a fons es treu les ulleres, tanca els ulls, es posa la mà damunt la cara i els qui l’envolten resten en silenci, potser a l’espera de sentir el zumzumeig que fan els discos durs dels ordinadors quan els espremen. Puc donar testimoni directe de la seva immensa capacitat de treball i de les seves imponents dots d’anàlisi i executives, ja que vaig tenir el privilegi de fer feina uns anys al seu costat al DURSI, el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, una eina de progrés imprescindible per a qualsevol país, però prescindible per al govern catalanista i d’esquerres del nostre.

La feinada que va fer Mas-Colell com a conseller en una legislatura no la fan d’altres en dues o tres. En una època en què CiU arrossegava el llast del PP, Mas-Colell va pactar la Llei d’Universitats de Catalunya amb ERC. La LUC és una llei que, si els rectors volguessin, els permetria catalanitzar i desfuncionaritzar les seves universitats. I de l’impuls a la recerca, amb el programa ICREA i la creació d’un seguit de centres d’altíssim nivell, com el Centre de Regulació Genòmica (CRG), l’Institut de Fotòniques (ICFO) o el de Ciències Cardiovasculars (ICCC), encara en viu el conseller actual. La Comissió Europea, que l’ha nomenat secretari general de l’ambiciós Consell Europeu de Recerca per al període 2009-2011, ha lloat la qualitat del programa ICREA, ideat per incorporar massa crítica al sistema català d’R+D i recuperar científics de l’estranger amb ganes de tornar.

De la seva època com a comissionat i com a conseller, una cosa ens hauria de fer reflexionar: Mas-Colell va fer política de primer nivell malgrat que tothom coincidia a dir que no semblava un polític. Si una persona treballa des del Govern amb honestedat incontestable i amb èxit demostrable en benefici del país, sense aspirar a res més que fer la feina ben feta, per què diem que no sembla un polític? Només perquè no ha après a dir frases buides de contingut i sovint du la camisa per fora dels pantalons? Potser en necessitem més, de no-polítics com aquest. Aquí també cal destacar l’aposta personal de Jordi Pujol de col·locar al capdavant del DURSI un home que efectivament no era de partit. El president ja li havia encarregat el disseny de la Universitat Pompeu Fabra quan Mas-Colell va tornar de passar vint anys a Berkeley i Harvard. Durant molt de temps, quan Pujol parlava d’en Mas, es referia a l’Andreu i no a l’Artur, fins al punt que a qui després seria el seu hereu sovint li deia Andreu per error.

Seguidor de Leon Walras i capaç com ell d’utilitzar complexes eines matemàtiques en una teoria anomenada de l’equilibri general competitiu, útil en molts àmbits, Mas-Colell em comentava divertit que molts dels seus articles i treballs de recerca, àmpliament citats i reconeguts, segurament no són llegibles i comprensibles per a més d’una dotzena de persones arreu del món. Paradoxes de la vida. Com el fet que no fos escollit rector de la universitat que va ajudar a néixer. O el fet que, sent dels pocs catalans que podria tenir un premi Nobel, és un gran desconegut per a molts. Els qui el coneixen, però, a més d’apreciar la seva bonhomia i preuar la seva amistat, li fan costat i, els qui en tenen, aporten diners quan ell obre els ulls i planteja un projecte visionari com la Barcelona GSE, ara ja convertida en realitat. Llarga vida i molts èxits.

Editorial