Opinió
-
Als indis d’Amèrica
Marta Leblanc
04.10.2007
-
Homes i dones lliures, algun dia
Martí Estruch Axmacher
01.10.2007
-
La meva veïna volia ser artista
Marta Leblanc
26.09.2007
-
Xirinacs, víctima de la democràcia
Xavier Montanyà
25.09.2007
-
Un dia amb Woody Allen
Martí Estruch Axmacher
19.09.2007
-
De Cambó a Carod
Joan Mir
18.09.2007
-
Duran (Eisenhower) Lleida
Xavier Montanyà
17.09.2007
-
La cançó de l'estiu
Marta Leblanc
12.07.2007
-
Precarietat
Mercè Ibarz
11.07.2007
-
Inquisidors insaciables
Juli Peretó
10.07.2007
-
Postal de Menorca
Martí Estruch Axmacher
09.07.2007
-
Retrats de passaport
Roger Cassany
06.07.2007
-
Vine al mercat, reina
Marta Rojals
05.07.2007
Marta Rojals
22.06.2007
En Pinxo va dir a en Panxo...
Senyores, senyors: sóc una inculta i una insensible. Tot i haver cursat història de l'art, i (mal m'està dir-ho) haver estat una alumna prou receptiva a les manifestacions més etèries que la benevolència del terme pot arribar a abastar, he de reconèixer que, en el desenvolupament de la meua ja més que dubtosa sensibilitat artística, hi ha un capítol que se m'ha ben escapat. Això de les 'faenas', les 'verónicas' i els 'pases de pecho', m'ho podríeu tornar a explicar, si us plau? És que, el tema de l'art primitiu, el tinc una mica rovellat
Diuen que aquest cap de setmana passat la ciutat de Barcelona ‘se ha vestido de luces’, i molts dels mitjans de comunicació del país se n'han fet ressò a tota pompa amb cròniques avalades per la relació d'una llista de personalitats de nom i renom (amb importació inclosa d'una ministra de cultura), que han volgut sortir públicament de l'armari del fons a l’esquerra per participar en la glorificació de l'anomenada ‘fiesta nacional’. I és que les tradicions són les tradicions, no fotem: la lapidació i l'ablació en són dues de ben arrelades i no podem pretendre ara anar donant lliçons paternalistes només perquè les víctimes tenen sistema nerviós central. On aniríem a parar.
Ja hem aclarit que, de sensibilitat artística, en vaig una mica fluixa, però, amb tot, no em suposo menys qualificada que un amant de les ‘corridas’ per a afirmar que, en això de matar amb art, folre i manilles, trobo més creatiu l'Hannibal Lecter, i se'n guardaven bé prou els espectadors de demanar-li les orelles i la cua de la dissortada peça, en pau descansi. Quina destresa en la vivisecció, quin 'savoir faire', l’Hannibal aquest. I qui no ho vulgui apreciar és que és un inculte que no sap distingir un simple crim de sang d'un magnífic ritual de canibalisme.
Ja és vist que, d'opinions, n’hi pot haver de tots colors, però una cosa és dir-hi la seva, i una altra és anar eludint (calla, que m'ho faig venir bé: torejant) objectivitats empíriques per tal d'ordir una justificació per a aquest espectacle, sostingut en el joc coreogràfic, i estètic, si vols, que deriva d’una sèrie de respostes físiques deduïdes del dolor extrem: el patiment, l’agonia i la mort. Que t’enfonsin una perversa col·lecció d’objectes punxants a la gepa, per molt florits que siguin i per molt pas ‘à deux’ que hi posi l’agressor, fa mal, mira-t’ho com vulguis. Que és art, que és l'home contra la força de la natura, que és poesia, sí, guarnim-ho amb tots els eufemismes que vulguis, però fa mal. I com que el dolor és un idioma universal, encara costa més d’entendre que un mitjà de comunicació d'un país desenvolupat en pugui cantar les excel·lències (entre línies, és clar) només perquè aquesta vegada es tracta d’un martiri infligit amb 'maestría' i amenitzat per un codi de xaranga per a l’ocasió.
Efectivament, el toro, a la plaça, no es mor d'un cop d'aire. Pels entesos en la matèria, aquesta no seria una forma digna de finir per a un animal a qui tenen tan noble estima. Perquè es veu que el brau de 'lidia', si no fos perquè li han reservat una agonia exquisida que el seu minso enteniment (i el meu, posem-hi, de passada) no pot paladejar, ja seria història. Que la vida que ha portat la dita bèstia, afirmen els qui canten l’olé', ja la voldria jo per a mi, que si no és per a morir a la plaça, el pobre animal no tindria sortida ni per a folrar una bitlletera. Doncs, noi, digue'm primmirada, però que hagis portat una vida a cos de rei no et fa més mereixedor dels turments d'un còlic nefrític. Ara, si ha de ser per la causa, m'hi jugo un pèsol que, repartits pel món, hi ha un bon grapat de voluntaris disposats a destinar una bona porció del seu tros per fer-hi campar a l'ample un parell de toros amb les seues respectives i deixar el problema per solucionat. Però no en feu cas, de les divagacions d’aquesta insensible, inculta i humil articulista, perquè no sap distingir un mal de morir d’un morir de mal.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015