Opinió

 

<72/88>

Albert Dasí

29.02.2008

València i Finlàndia

Escola Valenciana homenatja el grup de danses Alimara, pel trentè aniversari, i l’escultor Andreu Alfaro, per una trajectòria impecable d’il·lustrat universal i valencià. La Federació d’Associacions per la llengua, en la cinquena Nit per una escola moderna i pròpia, distingirà dues trajectòries cabdals. Imprescindibles. Ni que ens moríssim tots, artistes, menestrals, mestres i el carro dels majorals, el PP valencià no reconeixeria tanta vàlua. En coses de cultura, o de la formació de l’ésser culte, no són capaços de veure'n quatre a llom d‘un ruc.

Però el desànim no és una excusa. I la realitat valenciana no ens excusa ni ens empeny a l’abisme. Ben altrament. No s'hi val, a posar més pals a les rodes que els que una vida poc plàcida ja porta. Ningú no regala res en canvi de res, i fóra un miracle que ens convertíssim, d'un dia per altre, en un país modèlic, de reconeixements gratuïts a qui se'ls mereix sobradament, com són la colla d’Alimara i el savi Alfaro. Venint d’on venim, no hi ha sorpresa possible. Cap representant del govern valencià no hi serà present. I els del PSOE perquè som en campanya.
.
Fa un segle que al nord d’Europa van apostar pel coneixement. Allà la majoria de dies són freds, i més curts que no els nostres, meridionals, més llargs. Per això, per culpa d’uns hiverns tan crus, poden estar-se a casa llegint, o visitar la biblioteca, formant-se. Si més no, aquesta és una altra de les excuses convertides en tòpic. Allò que no és veritat és mentida: allà mateix, a Finlàndia, han apostat per la societat del coneixement malgrat la inclemència europea, que no és minsa.

Nosaltres també tenim una història, lligada al coneixement. Venim d’on venim i no podem amagar un passat no gaire satisfactori, quant a estudi i a formació. És veritat que hem tingut grans homes de ciència, de filosofia, de lletra, fins i tot grans mestres. Però aquests savis no van tenir prou mitjans, ni les condicions mínimes: de diners, de temps, d’infrastructures o de confiança en les seues possibilitats, per a fer escola. El seu mestratge no tingué prou suport per a encomanar a una sola generació d’homes i dones el saber.

L’escola d’aquella República jove no pogué escampar el model, per l'època extraordinàrinament avançat, revolucionari i amb més horitzó que no el que Finlàndia podia somniar. La dictadura es va acarnissar sobre aquells valerosos mestres i encara paguem el magistericidi. Fins fa quatre dies hem tingut una dictadura cruenta contra l’estudi i el coneixement. La Transició tampoc no fou benefactora de la bona escola i de les bones pràctiques. I la jove democràcia espanyola (!), que es debat entre polítiques uniformadores, va pegant capcinades a l’un costat i a l’altre, amb lleis i més lleis que no adoben els problemes d’arrel.

Ara mateix, què sabem? Que invertim més –això faltava–, però amb quantitats insuficients per a jugar a primera línia. Que tenim rèmores importants al si de l’escola (entre més detalls, els mestres mateixos, que a vegades s’excusen de ser funcionaris i a l’hora exacta, si no és abans, deixen de ser mestres). Sofrim unes infrastructures que són les que són, malgrat les millores i, per si no fóra prou, s’hi afegeixen noves condicions que cal atendre amb delicadesa: immigració, identitat, desigualtat, diversitat, entre més novetats socials d’aquest segle XXI verament complex.

Els mestres, sobretot, ja sabem que ningú no ens regalarà res. Però tenim un parell d’eixides possibles: fem de funcionaris i continuem queixant-nos d’aquesta remaleïda societat que ens toca de viure (que malament que ens tracta la vida!), o ens arromanguem com milers de mestres fan cada dia agafant-nos l’escola per principi.

L’exemple, el tindrem divendres a Godella (l’Horta Nord): Escola Valenciana celebrarà l'obertura de les Trobades 2008, una crida festiva perquè les famílies apunten els fills a la línia valenciana en la nova campanya de matrícula. De retop, l’admiració a Andreu Alfaro i al grup Alimara, per una vida dedicada al goig de defensar la Il·lustració com un camí cap al coneixement.

Editorial