Opinió
-
El dia que Bilbao va parlar català
Martí Estruch Axmacher
31.12.2007
-
Mèxic, la impunitat
Antoni Castells i Talens
27.12.2007
-
Facin joc
Marta Rojals
20.12.2007
-
Opcions personals
Martí Estruch Axmacher
19.12.2007
-
Més enllà de la crosta
Xavier Montanyà
18.12.2007
-
Els valencians perden el nord
Albert Dasí
13.12.2007
-
La crosta i la barra
Martí Estruch Axmacher
12.12.2007
-
Sí
Marta Leblanc
07.12.2007
-
Panorama polític (Mallorca)
Joan Mir
06.12.2007
-
De què serveix una manifestació i un acudit
Martí Estruch Axmacher
04.12.2007
-
Il·legitimitat contra nul·litat
Xavier Montanyà
29.11.2007
-
Més dels que ells volen i diuen
Martí Estruch Axmacher
27.11.2007
-
Per la televisió, ataquen la llar dels valencians
Albert Dasí
26.11.2007
Albert Dasí
08.02.2008
Hi ha país, al Sud
Els valencians hem entès per què volem ser al món. Senzillament, volem ser valencians, que, com va dir Joan Fuster, és la nostra manera de ser també catalans. Encara que pese com un aforisme, com una sentència, una idea tan preclara fa segregar no poca mala fel: l’única manera d’evitar l’autodesaparició del mapa és de ser valencians sense embuts ni tòpics. Ser valencians sense complexos.
Sabem que allò que pretenen molts altres valencians és fer-nos invisibles. Pot semblar irracional, però hi ha més coses que ho són. Molts milers que viuen en aquest país no pensen una altra cosa: ser espanyols és la seua idea de no ser valencians, per això criden que són més valencians que ningú, expliquen que ací vivim millor que enlloc i pugnen per pixar més alt i més lluny. Al remat, és el resultat d’un viure acomplexat i, en bona mesura, xenòfob. Creure que ets el millor té contrapartides i amaga no poques vergonyes.
Si no suporten de ser valencians, almenys no en el sentit estricte, és perquè s’estimen més ser una altra cosa, que ells defineixen clarament: són espanyols. Ho són per damunt de tot i contra la resta d’identitats, encara que tot plegat signifique desfer el paisatge, atemptar contra els seus o enrunar de franc casa i teulada. Per ells, tot allò que és Espanya, el futbol que representa aquella selecció tan rància, els bous i la plaça, la llengua castellana, i els cants de glòria en favor seu, són l’única essència autèntica, inqüestionada, que mai no els falla: amb una dosi de paella suficient, l’emoció arriba a un grau indescriptible.
Per això, tota la resta, que també som uns milers significatius, som condemnats a entendre’ns. Tants com valencians ens sentim; de primer, valencians. I això significa acceptar-nos les diferències, abans i després del 9 de març, acceptar la possibilitat de l’entesa i tirar pel dret, els uns i els altres, al marge sobretot dels espanyols del PP i dels espanyols del PSOE. Fins i tot perquè, amb aquest dos, ja hem comprovat sobradament que tenim molt a perdre-hi; els valencians més que ningú. En realitat, ho tenim tot a perdre. Podríem afirmar que ja hem perdut gairebé tota l’herència de Jaume I ençà.
Ara mateix, una bona part del nostre patrimoni és irrecuparable: l’arquitectura, el paisatge, el litoral, la ciutat, els mitjans, l’escassetat de recursos..., i el tsunami contra nostra encara no s’ha aturat. De l’acarnissament de formes i continguts contra València, de PP i de PSOe, n’hi ha per a escriure un fardell de llibres. Però, tant se val; malgrat la pèrdua, hi tenim tant a guanyar, si aturem d’una vegada el colp que, per poc que comencem de nou, tot serà de profit. Parar en sec el frau de ser governats d’aqueixa manera, i el de ser governats per una altra manera semblant, mereix l’esforç d’una nova provatura entre l’esquerra, els nacionalistes i els verds. I encara benvinguts més que s’hi afigen, si d’una vegada caiem els uns i els altres de la figuera.
Perquè, malgrat un escenari tan fosc com és el valencià estricte (el panorama no és gaire afalagador), hi ha un rerepaís sòlid, estimable, de molta confiança en allò que fa i en allò que pensa. L’escola, la música, el teatre, els blocs, una part de l’empresa, l’associacionisme, el jovent, la vida a les comarques, entre més trumfos…, tot plegat afaiçona un futur esperançador, de més calat i de més qualitat professional que no podíem pensar-nos fa uns quants anys. Per això mateix, hi ha país al sud, ara mateix.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015