Diari de bord

Vaig amb cotxe pels carrers d’un poble de la Costa Brava. La-larà-larà. Freno en sec (no perquè m’ho mani cap semàfor o pas de vianants o stop) per no envestir un nen. Tinc sort (hi sóc a temps), no l’envesteixo ni ve cap vehicle per darrere. Faig anar avall la finestra i dic al nen si no s’adona que podia haver pres mal i diu ‘Tia, io no t’he dit que’t paris.’ Té raó, penso. És que és un superheroi?, penso: sí. I direm que es diu Armand, Armand Lestult. Àlies: Armand Boy. El seu poder: ser intocable. Per més mèrits que fa, ningú no li ha trencat mai la cara. Ta-txan!

Pila de vegades, el dia, que l’Armand Boy diu ‘Tu ets imbècil o què’: de mitjana, 500. Pila de vegades que s’equivoca: 0. Drets: tots. Deures: ni de broma. Salut: bona. I afeccions: jugar a escacs amb l’ordinador. Què vol ser quan serà gran? Ric. Fent què? ‘Tu ets imbècil o què. Els rics no treballen.’ I els seus pares? ‘Puess clar.’ Cap on anava quan hi ha hagut l’incident? ‘Qui?’ L’Armand Boy. ‘Qui!?’ Tu. ‘Jo em dic Eduard i sóc l’amo del cotxe que té darrere. Pensa moure’s o què?’ Perdó, perdó, perdó. Demano perdó: tres vegades.

Ara arribo a la benzinera, que és on anava, i veig un cotxe que perd combustible i el conductor és a dins. Per la finestra, li assenyalo amb un dit allà d’on surt el broll i em respon a cops de cap, fa que sí, engega i se’n va. Comprensible (si hi hagués trigat gaire hauria hagut de tornar a omplir el dipòsit) i poc pràctic (si pretén anar gaire lluny). I ‘Considerat’, diu el mosso. ‘Un altre’, diu el mosso mentre escampa serradures, ‘fa la bassa més gran, hi cala foc i ens fot la vida enlaire.’ Bum! Una dona baixa d’un Hummer i clava els talons a terra. Uau!, la ressegueix el mosso, que a l’instant ha deixat de fer allò que feia. ‘Ple?’, li demana amb la mà estesa, i ella hi deixa caure la clau i ‘Espavili’, diu, ‘que aquests nens han d’anar a escola’; i amb la mirada fa que el mosso miri dins el cotxe just quan se n’obre una porta i en surt una nena (d’un salt). Deu tenir l’edat de l’Armand Boy, penso. ‘Coneixes l’Armand?’, li demano. ‘Qui?’, s’altera. ‘L’Armand Lestult’, dic. ‘Per què?’, fa. ‘Sóc la seva tia’, menteixo. ‘Va a la meva classe’, diu tota vermella. I m’invento que és amb ell amb qui es vol casar. Ella serà farmacèutica i ell. Ell serà l’Armand Man, l’amo d’un gran negoci o d’un de petit o de cap. I, sempre que li vingui de gust, dirà: ‘Ja sabíem que eres imbècil, allò que no sabíem és que també fossis…’. A discreció, ho dirà. Amb menyspreu i gens d’inventiva. I visitarà tots els Mac Falafels del món. O potser es quedarà a casa. No ho sé.

marta.leblanc@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet