Nostàlgia del periodisme

No em refereixo a la nostàlgia que personalment pugui sentir per la pràctica diària del periodisme que vaig exercir entre 1976 i 1989, primer a l’Avui i després al Diari de Barcelona, i per la pràctica setmanal posterior com a col·laboradora freelance (plantilla encoberta, en realitat) al Magazine dominical de La Vanguardia i d’altres suplements del diari entre 1989 i 2009. Ah, la vida a les redaccions. Converses iròniques que acabaven sent converses productives quan lligàvem caps gràcies a un redactor d’una altra secció que tot passant, sense aturar-se, havia fet un comentari agafat pels pèls i fins poca-solta, que en aparença no hi tenia res a veure i n’acabava sent el desllorigador, i vinga, tots a la feina: l’oci productiu, en diuen els estudiosos nord-americans d’aquest procés específic de les redaccions de premsa escrita abans d’Internet. Riures, xafarderies, nervis quan volia anar per feina i havia d’esperar el dissenyador, el redactor en cap i no diguem el cap que, finalment, m’escoltava o ho feia veure enmig de trucades de telèfon i de visites concertades i era capaç d’aprovar-me un tema i una proposta per tal de no sentir-me més... 

No, em refereixo a l’antídot a les trampes de la nostàlgia que he trobat en les sèries policíaques actuals. Ho tinc clar i m’ho passo la mar de bé: la investigació, l’intercanvi de dades i d’opinions, el pensament col·lectiu que permet arribar a vies per a trobar dades, responsables i conclusions encertades, ha passat de les sales de redacció a les comissaries de policia. A les sèries, vull dir. Que la narració visual és això, maneres de parlar del món.

Per alguna raó deu ser. Fins al punt que se n’ha fet una de centrada en això mateix, en la vida en una redacció, 'The newsroom'. No deixa de ser una idealització dels viaranys perversos que el periodisme viu arreu, una elegia a allò que un dia va ésser. Prefereixo les sèries policíaques. Fa setmanes que estic abonada a 'Castle', he vist força episodis de 'El mentalista' i darrerament els dissabtes a la nit fins ben entrada la matinada són per a 'Life'. 

Les tres sèries comparteixen elements significatius. Estan basades en la cooperació de parelles de policies formades, en aquest ordre, per una dona i un home: els detectius responsables dels respectius equips són elles. En els dos primers casos, 'Castle' i 'El mentalista', els protagonistes masculins que són la mà dreta del detectiu en cap i alhora parella (policíaca i finalment amorosa) no són policies: Richard Castle, fill d’una mare soltera dels 70 i avui àvia de primera i dona bellíssima,  és un escriptor molt llegit i Patrick Jane és un mèdium (fa unes temporades la moda en les sèries policíaques eren els mèdiums). A 'Life', Charlie Crews és un policia ex-convicte, un policia, sí, però un que s’ha passat dotze anys a la presó per un crim que no va cometre i que n’ha sortit budista i home de recursos no sempre policials (el protagonista és el magnètic inquietant Damien Lewis, el de “Homeland”). Sembla que la policia per si sola no s’ho pot fer, necessita d’experts psíquics del rang que sigui, que no psicòlegs, i de novel·listes. Tots tres són homes molt atractius. 

Elles, les que manen, també molt atractives, són Kate Beckett (sí, com l’escriptor Samuel),  filla d’una mare activista als 70 assassinada en un crim sense resoldre en el seu dia que la filla resoldrà; Teresa Lisbon, filla d’una mare morta per un conductor borratxo quan ella tenia dotze anys i d’un pare que a partir d’aleshores va abusar d’ella i de les seves tres germanes; i Dani Reese, que s’acaba de recuperar de l’addicció a les drogues. Les tres són capaces d’advertir i assumir els beneficis de tenir en el seu equip, i al seu costat en particular, aquests homes que no s’ajusten a la tipologia, com elles tampoc no provenen de la tipologia clàssica, si és que n’hi ha, i saben prou com és de complicat que t’acceptin i aconseguir responsabilitats de categoria. A 'Castle', el cap de la comissaria és també una dona, Victoria Gates.

Però, al que anava. Si ja són interessantíssims els guions d’aquestes sèries que plantegen amb alegria i de forma desimbolta les relacions entre els gèneres i la camarederia entre dones, ho són tant o més interessants si trobes a faltar la investigació i com arribar a saber qui són els assassins, l’autor intel·lectual i el que executa. Hauria d’esmentar tots els personatges secundaris que alimenten les converses, proporcionen dades i hipòtesis i fan que entre tots ho puguem saber tot. Aquestes sèries són per a mi una paràbola meravellosa sobre allò que no podem expressar a les clares: qui ens diu honestament què passa?

Quantes i quines converses, imagino, que devia mantenir Xavier Vinader amb els Mossos (era professor de l’escola dels ídem). Amb alguns mossos. Devia trobar entre ells, amb els que s’ho creuen i s’ho valen, la redacció de premsa que durant tants i tants anys va tenir negada.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Xavier Vinader devia trobar entre alguns mossos, amb els que s’ho creuen i s’ho valen, la redacció de premsa que durant tants i tants anys va tenir negada.