Repartir carnets d'independentista

«Des del meu primer article i fins a la meva mort, no vaig fer altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d'escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i --de tota la vida-- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometentista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni --menys que res-- monàrquic, això és: súbdit del rei d'Espanya. En tota la meva vida, tractant-se de Catalunya jo no he pres mai precaucions. A París, a Londres, a Berlín, quan es covava l'ou de la serp, o a Nova York. Quan vaig escriure aquells articles seriosos a El Be Negre que dirigia el meu amic de l'ànima Josep Maria Planes, recordo que vaig dir: Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l'interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d'usurpació.»

Ja em perdonareu la gosadia d'haver incrustat al principi d'aquesta columna un fragment tan llarg. És una mena de declaració de principis que Eugeni Xammar va dictar a Josep Badia en una de les darreres converses que van servir per a escriure el llibre de memòries més interessant que he llegit mai: 'Seixanta anys d'anar pel món' (Quaderns Crema). M'ha semblat que l'extensió del fragment es justificava per l'interès de la reflexió. Una reflexió que comparteixo i em sembla interessant de comentar avui.

El cap de setmana passat, Convergència Democràtica de Catalunya va explicar que en la refundació del partit que prepara mantindria la definició ideològica com a formació nacionalista. Descartava de definir-se com a independentista. I, és clar, va ser l'oportunitat d'or per a aquells a qui convé sembrar dubtes. 'Ho veieu? Ja us ho deia que no volien la independència!' Sort que alguns tertulians intel·ligents van saber explicar que la definició ideològica dels partits se situa en un pla diferent de la proposta concreta que fan de configuració territorial política. És a dir, un partit pot ser liberal i federalista. Un altre pot ser ecologista i centralista. Un tercer pot ser conservador i independentista. I encara un quart pot ser comunista i regionalista.

Algú em dirà que no forma part de la mateixa categoria ser d'esquerres que ser nacionalista. I tindrà raó. Perquè es pot ser d'esquerres i nacionalista. I es pot ser de centre i internacionalista. Cert. Però també és cert que el nacionalisme és una categoria ideològica, mentre que l'independentisme és un projecte de configuració política i institucional. CDC diu que es vol definir com a nacionalista perquè la voluntat de construir la nació és un eix més determinant en el seu esquema ideològic que no la voluntat de construir l'estat. És a dir, que si vol l'estat és com a instrument per a construir la nació. M'explico? Hi ha qui diu que és independentista però que no és nacionalista. Seria la idea de voler un estat, però no pas per a construir ni consolidar la nació, sinó per a vés a saber què.

Què en diu el diccionari sobre 'nacionalista'? 'Que vol la unitat o independència de la seva nació.' I jo em demano: quin independentista pot no voler la unitat i la independència de la seva nació? Es pot ser independentista no nacionalista? Potser sí que es pot. Al cap i a la fi, la creativitat és un camp extens a recórrer. Per no fer trampes, diré que em fa l'efecte que els que diuen que són independentistes però que no són nacionalistes ho fan per un d'aquests dos motius: perquè pensen que l'estat és una eina per a reforçar l'estat del benestar i la capacitat econòmica del país sense tenir en compte les qüestions 'identitàries'; o perquè pensen que ser nacionalista vol dir entendre la nació pròpia com a superior a les altres.

És clar que de nacionalisme no n'hi ha d'una sola classe. En el decurs de la història n'hem vists de molts colors. Alguns han portat a cometre autèntiques barbaritats --però, d'això, hi ha ben poques ideologies que se n'escapin--, i alguns altres són models de convivència i de pau infinita. N'hi ha que han construït la nació cívica i moderna, encarada al benestar i poc vestida de símbols i himnes.

Aleshores, què ens queda? Això és més enrevessat que no ens pensàvem! La solució és molt senzilla i molt complicada alhora. Es tracta d'agafar gust per la complexitat. Aprendre a conviure-hi --com passa amb la incertesa-- i deixar-se seduir. Entendre que una definició d'un partit no pot incloure tan sols una paraula. I ser conscients que determinats conceptes poden tenir moltes interpretacions. Ep! Això si no tenim la voluntat patètica de jugar al pim-pam-pum. Si la cosa va d'aprofitar que el Ripoll passa per Sabadell, aleshores ja s'ho faran. Però si la idea és comptar independentistes, val més que ho fem ben fet. No fos cas que al final, amb les ganes d'anar repartint carnets, acabéssim tornant a fer calçotades i prou.

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Què en diu el diccionari sobre 'nacionalista'? 'Que vol la unitat o independència de la seva nació.' I jo em demano: quin independentista pot no voler la unitat i la independència de la seva nació?

'Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l'interès' (Eugeni Xammar).