Opinió

 

<7/88>

Vicent Partal

09.03.2015

El país més miserable (Ovidi 1)

Molta gent recordarà demà amb emoció Ovidi Montllor, vint anys justs després de la seua mort. És de justícia. Però al mateix temps que el recordem a ell hauríem d'aprofitar aquests vint anys de la mort de l'Ovidi per recordar, per recordar-nos, com de mesquins vam ser aleshores, tots plegats. No cal que ens hi rebolquem ni que hi fem sang, però crec que fóra bo d'encarar i assumir les nostres responsabilitats, precisament ara que tornem a viure una transició, precisament ara que afirmem que volem crear un país nou. Només si aprenem dels errors ens estalviarem de repetir-los i res no m'agradaria més que evitar el patiment dels nous Ovidis. I sobretot evitar que el país torne a caure en la banalitat, torne a ser tan ordinari com esdevingué als primers vuitanta, quan assentà les bases que van permetre de convertir la política en un saqueig.


Ovidi Montllor va fer dels compromís amb la cançó i la poesia la seua manera de lluitar per un país millor. Millor nacionalment i millor socialment, més democràtic però també més il·lustrat, més elevat, amb una amplada de mires més i més gran. Ningú no li regalà mai res i ell ens ho regalà tot. Fill de republicans obrers vençuts per la guerra, aprengué a Alcoi la dignitat del treball, però gairebé mai no va poder viure dignament del propi esforç. Ens va ensenyar cançons de protesta eficaces, però també ens va obsequiar algunes de les més belles cançons d'amor i ens va ensenyar a escoltar els grans poetes als quals robava els versos, com els d'aquell immortal 'Els amants', que Vicent Andrés Estellés deia que ja no era d'ell sinó de l'Ovidi.


L'Ovidi i tot de gent com l'Ovidi van contribuir a fer-nos obrir els ulls davant la dictadura i davant el món, ens van fer pensar. Però des del mateix moment que les forces democràtiques van arribar al poder el vam abandonar, a ell i a tants. I no perquè no tingués qualitat, que li'n sobrava. I no perquè la seua cançó fos una moda, que vint anys després ningú no li'n discuteix la vàlua, i això ja ho demostra tot. El vam abandonar per mesquins i covards, com una expressió més de la por de canviar el país quan podíem fer-ho. Quina explicació té que engreixàssem i celebràssem raphaels i rociosjurados qualssevol, gent que representava exactament el contrari d'allò que representava l'Ovidi, mentre ell havia de malviure i passava penúries no tan sols artístiques, sinó personals? 


Les institucions democràtiques, sense excepcions, acabada la dictadura, van abraçar la cultura dòcil, fins i tot la del dictador, mentre intentaren enfonsar la cultura de la resistència. Van aprendre ben de pressa que el pensament lliure és una nosa per a qualsevol governant. I els ciutadans no ens vam exclamar ni vam reivindicar res. Els uns van descobrir allò que ja sabia Franco; que els ciutadans dòcils els crees paixent-los docilitat. Els altres o ens vam resignar o vam callar o no vam saber canviar la dinàmica de les coses.


Si la vida d'una persona és l'espill de la vida d'un país, la vida tan injusta que va haver de viure Ovidi Montllor ens retorna la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Som un país capaç de coses excelses, és cert, però també sabem ser un país de miserables que deixa el govern de les nostres coses a mediocres sense escrúpols.


L'Ovidi no se'n queixà mai, segurament perquè la seua dignitat d'obrer li ho impedia. Però jo sí que me'n queixe avui. Entre més coses, perquè no vull que torne a passar ara, quan s'acosten els gran canvis. Quan es proclame la república catalana, quan hi haja governs de progrés al País Valencià i a les Illes, a veure si som capaços tots plegats d'aprofitar la nova situació per crear un país del qual ens puguem sentim més orgullosos que no ens sentim d'aquest que tenim ara. I a veure si som capaços de no oblidar la gent compromesa que ens ha desvetllat les idees que ens han portat fins ací. Perquè un país com aquest li'l devem, també, a Ovidi Montllor.



L'opinió dels subscriptors


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)



Roser Pla


Caram Vicent... m'has deixat muda.



Encara Parets


Gràcies per recordar el gran alcoià. Quan érem lluita i protesta insignificant l'Ovidi fumava recolzat al pilar de la nova esglesia de Beniarjó i li vaig preguntar: "Com anem?" La seva resposta: "aguantant"
Aguantava el pilar del poble lliurant els Premis Ausias March de poesia. Ell, gran poeta i millor persona ens va oferir un concert inoblidable. Crec recordar que era l'any 1979. 




Josep Usó


Demà farà vint anys que l'Ovidi fa vacances. I sembla que n'ha hagut de fer moltes per ta que els valencians ens adonem d'unes quantes coses. Per exemple:Alguns dels nostres artistes, per exemple el propi Ovidi, van tindre una talla molt gran. D'haver estat d'un altre lloc, haurien segut de talla mundial.Nosaltres, els valencians, encara tenim la temptació d'anar a pensar que el sant, quan més lluny, més miraculós. I no sempre és així. Ni molt menys. No som millors que cap altre poble, però tampoc pitjors.Els darrers anys, emmirallats en models fàcils de seguir i de poques llums, ens hem anat enfonsant, gràcies també al espoli sistemàtic al qual ens sotmet l'Estat Espanyol des que ho pot fer. I fa molts i molts anys, que ens passa això.Però també veig que ara mateix, els valencians comencem a reaccionar. Es veu que cal arribar fins al fons del pou per tal de tornar a pujar cap amunt. I ara, només cal veure les caretes de preocupació seriosa dels manaires de fireta que ens han mal administrat o senzillament venut d'oferta al llarg d'aquests anys per entendre que veuen a vindre mals temps per a ells.Jo, que vaig tindre l'honor de parlar amb Ovidi Montllor, devia ser cap a l'any 78 o 79, el recorde com un home no massa gran, vestit de negre i que, tan sols acompanynat per la guitarra de Toti Soler, alçava una veu única, immensa i inconfusible per cantar unes lletres que ens deixaven a tots impresionats, joves i grans. Tant era una cançó d'amor (Homenantge a Teresa, peer exemple) o una "de les altres" (Sí, senyor, per esmentar-ne una).No caurem en el mateix error. El temps deixa sempre a cadascú al seu lloc. Benvingut a casa, Ovidi.

Editorial