Opinió
-
El coratge és de valents
Marta Rojals
21.04.2015
-
No és la religió, estúpids
Oriol Izquierdo
20.04.2015
-
'Rodrigo Rata'
Andreu Barnils
19.04.2015
-
Nostàlgia del periodisme
Mercè Ibarz
18.04.2015
-
Vots o escons: la fórmula Boix
Pere Cardús
16.04.2015
-
Tics de postguerra
Bel Zaballa
15.04.2015
-
'Mamà, mamà, a Twitter em diuen...'
Marta Rojals
14.04.2015
-
L'Assemblea Nacional dels Remences
Joan-Lluís Lluís
13.04.2015
-
La marihuana curarà el càncer?
Andreu Barnils
12.04.2015
-
Sense futur per a Catalunya-Verds
Pere Cardús
09.04.2015
-
Quan ser 'indepe' era més fàcil
Bel Zaballa
08.04.2015
-
147, u-quatre-set
Marta Rojals
07.04.2015
-
Les frontisses, com els partits polítics, també es rovellen
Oriol Izquierdo
05.04.2015
Joan-Lluís Lluís
23.06.2014
Dues banderes per a la mateixa Espanya
Em conviden a una manifestació en favor de la república espanyola. Dic que no, gràcies. Tot i el patetisme de la monarquia espanyola, no veig res en una molt hipotètica futura república espanyola que garanteixi a Catalunya ni un mil·ligram més d'autonomia; i no cal ni parlar, és clar, d'independència. Molts articulistes ja ho han dit, i millor que no pas jo, però val la pena, a vegades, de reblar alguns claus, quan són claus brillants per fora i rovellats per dintre. Una república espanyola, en l'Espanya d'avui, amb les elits polítiques i els poders fàctics, seria una mica de brillantor posada al rovell de sempre, aquell de l'arrogància, del centralisme i dels reflexos racistes envers tot allò que és català.
I si no sembla evident, cal tornar a citar dos dels més insignes dirigents republicans espanyols del segle XX: Manuel Azaña i Juan Negrín. Trobo les citacions en un article d'Enric Vila del número 29 de 'Sàpiens' (març del 2005, p. 13), a propòsit de les memòries del diputat del PSOE Julián Zugazatoitia. Azaña, president de la república espanyola del 1936 al 1939, va dir, i ho tradueixo de l'espanyol per als catalanoparlants que no l'entenen: 'Si aquesta gent vol esquarterar Espanya, prefereixo Franco. Amb Franco ja ens entendríem, nosaltres o els nostres fills.' Negrín, president del govern del 1937 al 1939, va declarar: 'Abans d'acceptar campanyes nacionalistes que ens portaran a desmembraments, que no accepto de cap manera, cediria el pas a Franco, amb l'única condició que es desfés d'alemanys i d'italians.' Així doncs: dues banderes possibles, però una unitat indissoluble.
És clar que si un hipotètic referèndum instituís una república espanyola, la nova constitució intentaria refundar la relació entre Catalunya i Espanya, però ho faria en benefici de la unitat d'Espanya. I això encara que aquella nova constitució ja no desprengués el tuf de caserna de l'actual. Algun article diria si fa no fa allò que diu la constitució vigent: 'La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.' I alguns, a Catalunya, al País Valencià, a les Illes i a la Franja, farien veure que s'ho creuen tot promovent exactament el contrari. Res, però, absolutament res, no garantiria a priori ni el dret d'autodeterminació de Catalunya ni la transformació d'Espanya en estat federal. La bandera republicana no és res més que una altra bandera d'Espanya. L'Espanya de sempre i per sempre.
I els mateixos, rigorosament els mateixos, que avui exalcen la figura de Juan Carlos i de Felipe, es convertirien al més abnegat republicanisme. Que no van passar, ja, del franquisme a la democràcia amb zel i unanimitat? És a dir, que una Espanya republicana seria liderada pels mateixos polítics, rigorosament els mateixos, que aquells que lideren l'Espanya monàrquica. I no en faltarien pas, de candidats a ocupar el càrrec de president de la república, per exemple entre els antics presidents de govern que semblen, avui, jubilats.
Espanya podria anar alternant cada vint anys o cinquanta, monarquia i república, república i monarquia. Ara, res no faria minvar l'obsessió espanyola de fer desaparèixer Catalunya.
Però si una república espanyola no tindria a priori res que anés a favor de Catalunya, al contrari Catalunya pot participar des de fora al restabliment d'una república espanyola, amb la consecució de la plena llibertat: a hores d'ara la independència catalana seria l'únic sotrac polític i psicològic prou fort perquè s'ensorrés, potser, la monarquia veïna.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015