Opinió

 

<7/88>

Xavi Sarrià

06.06.2014

Canviar el demà

Passeja pels carrers de Ciutat Vella un diumenge de matí. València fa goig. Sota les Torres de Quart, milers de xiquets i xiquetes s'apleguen a les Trobades d'escoles en valencià del cap i casal. Els crits dels menuts es barregen amb les samarretes grogues de 'la nostra escola'. Ell avança entre tallers, colors i reivindicacions fins que topa amb un vell amic. S'abracen i comenten eufòrics que ja era hora de veure unes trobades al centre de València. Feia nou anys que s'havien sol·licitat, però l'ajuntament, com sempre, s'hi negava. Aquesta volta, el permís definitiu no ha arribat fins tres dies abans.

Els dos amics coneixen de sobres aquesta història. Hi estan acostumats. Han crescut a la ciutat. Han estudiat junts a les primeres línies en valencià. Han passat l'adolescència als carrerons bruts de les nits del Carme. Continuen caminant i es troben més amics i amigues que ara ja no carreguen litres de cervesa, sinó cotxets de xiquets. I mira que guapo que s'ha fet el Martí i que major la Júlia. Es veuen reflectits en aquelles cares menudes. En aquelles rialles que ballen al ritme de Marcel el Marcià. I comproven que es fan grans quan s'emocionen de veure tants xiquets que creixen amb la normalitat per bandera.

Un dels amics agafa pel muscle l'altre i li diu: Mira com toquen! I tots dos al·lucinen amb una colla d'artistes que no alcen dos pams de terra. Armats amb dolçaines i tabals, un grup de xiquets i xiquetes entonen cançons populars amb una facilitat espaterrant. T'has quedat amb el tabaleter?, diu assenyalant el nano d'uns sis o set anys que toca un tabal més gran que ell. Al seu voltant, quatre xiquetes un parell d'anys més majors unflen les galtes, serioses, i fan que la dolçaina semble això mateix, dolça. Quan s'acaba la cançó, el rogle de públic improvisat aplaudeix amb entusiasme. Bravo! Visca l'escola Pare Català! Diu una veu amb l'orgull de mare. Un dels dos amics la reconeix. És una xica del seu barri que va compartir militància en una d'aquelles assemblees de joves en què eren pocs i coneguts.

Es besen i la feliciten per com creix el fill, el del tabal. És increïble com toca, diu un. Imagina't com tocarà d'ací a uns quants anys, afegeix l'altre. La mare i el fill es perden entre la multitud i els dos amics diuen de fer una cervesa, va, que fa temps que no ens veiem. Entren en un dels bars del carrer de Guillem de Castro. Demanen dues canyes al cambrer. I quan comenten la jugada els torna un somriure. És aquella esperança que només se sent quan tota la vida has perdut. Aquella voluntat de pensar que les coses van canviant. Encara que, efectivament, només siga una esperança.

Estos nanos guanyaran moltes coses, diu un. I l'altre, una mica més escèptic, li contesta: Tu creus? Sí, home. Nosaltres només érem quatre… i mira ara, són milers. L'altre es resisteix a deixar-se arrossegar per l'optimisme del seu amic i li contesta que no sé, que encara que siguen molts ho tindran negre, perquè ja veus quin futur els espera. La sentència mesclada amb la cervesa funciona com a incentiu. Qui sap, fa un, i tots dos comencen a especular com els titulars del periòdic arrugat sobre la barra llardosa.

Per què, quins són els desafiaments que esperen als nostres xiquets i xiquetes? Fa temps que es fan aquesta pregunta. I ara, els interrogants els esclaten com un castell de focs descontrolat. Sobreviuran als atacs de l'educació pública? A la LOMCE? Al tancament d'unitats escolars? A la supressió de línies en valencià? A les retallades? Al desmantellament del sector públic? Com viuran els convulsos dies que s'albiren? Ara es posen un poc més seriosos. Com els afectarà la crisi econòmica i política actual? I les noves lleis repressives? I els atacs als drets de les dones? I les reformes laborals com més va més salvatges? I la disparada taxa de desocupació juvenil? I la pobresa creixent? Hauran de continuar emigrant irremeiablement? S'hipotecaran? Els desnonaran? Cauran els bancs o els continuaran salvant els estats? Quins estats? Quines monedes? Quines noves potències mundials? I, posats a parlar, per què no parlem del desastre climàtic?

Les preguntes ara semblen punyals que es llancen sense perdre de vista la cervesa. I el procés independentista al Principat? Arribarà a bon port? Serà positiu o negatiu per al País Valencià? Augmentarà la nostra consciència nacional? Com enfrontaran la previsible ofensiva recentralitzadora i espanyolitzadora? I encara més. L'estat suprimirà les autonomies? Tornarà RTVV? La llengua guanyarà terreny a les comarques valencianes? O recularà? Hi haurà una nova transició? Serà la mateixa farsa que l'anterior? Procés constituent? Monarquia? República? País Valencià? Països Catalans? 'Levante feliz'? 'Una España Grande y Libre'? Ara, els dos amics es desboquen. Acabaran de triomfar els xenòfobs i neonazis a Europa? Hi haurà una nova guerra? Els països del sud del continent ens enfonsarem encara més? O els nostres joves s'alçaran en revolucions globals?

Els dos amics semblen deixar-se endur per la borratxera d'especulacions pròpia de tertulians radiofònics. Fins que un iaio que s'acaba un rebentat al seu costat els talla, molest, i els amolla: els xiquets sou vosaltres. O és que encara no ho heu entès? El més important no és què pensem que pot passar, no. El més important és què fem hui per canviar el demà, diu abans de marxar i deixar-los muts amb la cervesa a la mà.


Editorial