Opinió

 

<7/88>

Marta Rojals

26.11.2008

Tu ja m'entens

No fa pas gaire, el president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans va declarar, en una entrevista radiofònica, que no seria desaforat d'aplicar 'una sanció econòmica' a tot aquell professional de la comunicació que no fos prou competent en matèria lingüística, o de recomanar-li, si calia, 'una destinació laboral diferent' fins que no n'assolís la competència. Ofès pel dubte, el degà del Col·legi de Comunicaires va reprovar la proposta titllant-la de 'poc democràtica' i afirmant que el rigor i la veracitat anaven 'per sobre de la llengua'. Vaja, tu! I jo que ja m'havia fet il·lusions de veure segons quins periodistes d'esports amollant la butxaca, ara em vénen a dir que això de 'donar una patada al guardameta amb l'àrbit d'esquenes' és d'allò més democràtic, i, pel que fa als detallets, què coi, si al cap i a la fi 'ja ens entenem', oi que sí?

Doncs així vam tenir muntada la polèmica. I dic 'polèmica' perquè, en aquest país, les coses de l'idioma (d'aquest que vostè llegeix, no pas de l'altre) no són lingüístiques, no, sinó directament polèmiques. Vegem-ne la diferència: que la BBC faci pagar un preu simbòlic als seus professionals cada vegada que rellisquen amb l'anglès és una qüestió lingüística, mentre que aquí, si l'entrepussada és amb el català, és una qüestió..., com? Polèeemica, molt bé. I dic també 'polèmica' perquè uns periodistes, molt rigorosos i tal, de seguida la van adjectivar així, corrent a omplir titulars amb una suposada amenaça del IEC de multar els comunicadors curts de llengua. Vist el rebombori organitzat pels interessats, el president de la Secció Filològica se'ns ha arronsat, matisant que, home, multes tampoc, que les exigències han de venir del filtre contractual (ui, polèmica, encara!), mentre que el IEC-institució ha cuitat a deixar ben clar que, sobre aquest tema, no s'hi pronuncia. Doncs, quina llàstima, què hi farem.
Ara, la veritable llàstima és que hi hagi representants de mitjans de comunicació, i reitero: de comunicació, que renunciïn a aspirar a l'excel·lència en el domini de l'instrument principal de què es val l'exercici de la seua professió. Llàstima també que ho considerin una restricció, un pal a les rodes, independent del rigor i la veracitat, que no són pas més fàcils d'exercir, no fotem. Perquè no sé pas quina mena de rigor podem esperar, de la retòrica d'un noticiaire que desconeix els recursos lèxics i sintàctics de la llengua amb què treballa, o que no pot avançar per una improvisació sense l'ajut de la crossa-calc de l'idioma del costat, o que, si anem a la mística, no s'ha trobat mai necessitat de la llum d'un pronom feble (suposant, en el millor dels casos, que en sàpiga l'existència). Sobre com ha arribat a titular-se aquest individu en una universitat de casa, també seria un misteri, però potser més senzill d'explicar. El cas és que aquests comunicadors, vulguin o no vulguin, estableixen models lingüístics que van fent forat en els cervells més tendres, i aquesta responsabilitat no pot estar en mans d'uns enraonadors qualssevol. Però és clar, hem quedat que és la mediocritat, la que era democràtica, perquè ens representa, a la majoria, així que tira, tira, que aquí el més beneit fa rellotges de suro.

Els partidaris de la laxitud idiomàtica dels mitjans orals bufen i rebufen perquè es pensen que parlar un català correcte és com recitar el 'Curial e Güelfa' fent cops de barret. També demanen, amb les mans al cel i els ulls en blanc, quina classe de català se suposa que és, el que han de fer servir, si el del Pompeu, si el del DIEC, o si el de Sant Climent Sescebes, com qui pregunta si el llobarro ha de ser per a fregir o per a fer a la planxa, quan l'única cosa que hom demana és que sigui bo. Però bé, com que l'Institut no es pronuncia, i una servidora no és filòloga, ni comunicòloga, ni rigorosa, i a més a més té un magnífic corrector que li cobreix les espatlles, deixa la 'polèmica' aquí abans de prendre-hi mal. Jo només puc afirmar que si els anys vuitanta vaig deixar de dir 'bussón' per dir-ne bústia, i 'sello' per dir segell, va ser en una bona part gràcies a sentir-ho amb tota normalitat a la 'tele' i la ràdio. I, certament, encara és hora que me n'hagi de penedir.

Editorial