Opinió

 

<69/88>

Joan-Lluís Lluís

21.07.2014

Missió, goig i esperança de l’estelada

Durant anys vaig ser un independentista sense estelada. La bandera del meu país, deia, és la senyera, i el meu país és prou sòlid per a no necessitar cap variació de colors en l'ensenya. Trobava estrany que l'independentisme català pensés que era necessari d'afegir a la bandera un estel i un triangle --dels colors que fos-- mentre que els independentistes d'altres pobles en tenien prou enarborant la bandera nacional. És clar, sabia que l'estelada no era pas una bandera nascuda llavors mateix, com ho demostra una imatge col·leccionable que vaig comprar en un mercat de vell de Trullars i que fa part d'una sèrie publicada als anys trenta per la xocolata Juncosa. Il·lustra la celebració de l'Onze de Setembre de 1932, amb l'ofrena a l'estàtua de Rafael Casanova (núm. 112-D de la sèrie 'Història de Catalunya'). El text al revers de la imatge diu: 'Aquest homenatge al conseller Casanova va contrastar amb els temps dictatorials, en els quals només s'hi anava a rebre cops de sabre de la policia.' En la imatge s'hi veuen senyeres, banderes espanyoles republicanes i, al primer pla, una estelada. Aquesta va ser la primera a punxar-me el cor. Ho hauria fet, també, si en aquells anys hagués conegut aquest text, que esmenta Víctor Català al seu dietari, el 1923: 'M'oblidava de dir-ho: ja fa dies que oneja per l'Escala, sense ésser importunada per ningú, la bandera separatista, fulgurant al sol les seves barres de sang i or, encarant la immaculada blancor de la seva estrella solitària vers la terra, però encara tremolant pels aires com si acabés de desprendre's del firmament' ('Víctor Català, una biografia insòlita', de Lluís Albert i Rivas, ed. Brau, 2012).


El procés, en el meu cas, ha estat lent; el procés d'adonar-me que l'estelada afirma una cosa de nosaltres, el catalans, que la senyera potser només podia deixar intuir. I això és que el país que volem construir va més enllà de l'estricta nació catalana, si és entesa només com una herència immaculada vinguda del fons dels segles. O, més precisament, que la nació no és formada només pels qui se senten descendents de Guifré el Pelós, sinó també per aquells que, malauradament, ara per ara encara no saben qui era Lluís Companys, però que volen participar en la construcció d'un país independent. La remarcable originalitat del projecte català és que evidencia que amb una pàtria no n'hi ha prou per a construir un país lliure, també cal un projecte de societat i un pacte social, els quals projecte i pacte han d'incloure qui vulgui, sigui qui sigui. És aquesta visió no etnicista, al capdavall postnacionalista, que ens fa ser tan forts, i que emboira la capacitat d'anàlisi dels espanyolistes, que pensen en les graelles del segles XIX i XX. El projecte aglutinador català, resumit en la ja famosa frase 'No importa d'on véns, sinó on vols anar', és d'una extrema modernitat perquè defuig l'essencialisme i tot allò que podria tenir a veure de lluny o de prop amb la sang. Un projecte per a tornar a ser allò que mai no hauríem hagut de deixar de ser, però sense excloure ningú. Per això aquest projecte obre un espai d'oportunitats que cap altre independentisme recent, enlloc del món, no sembla aconseguir igualar.


Així doncs, el projecte català havia de tenir un emblema que anés més enllà de les estrictes quatre barres històriques, que ja retrobaran el seu lloc d'honor quan onegin en solitari al Palau Presidencial de la República catalana i amb tantes altres a les Nacions Unides. La Catalunya a construir necessitava uns colors que permetessin a tothom d'identificar-s'hi i de confluir-hi amb total independència dels propis orígens, uns colors capaços de simbolitzar a l'encop una emoció i un pragmatisme, el passat d'aquest país i el seu futur. L'estelada compleix amb escreix aquesta missió i per això és una font de goig i d'esperança.

Editorial