El balcó celestial valencià

Quan Francesc Camps atenyé el poder de la Generalitat Valenciana per segona vegada, aviat farà l'any, va dir que seria el president de tots els valencians, fins i tot dels qui no l'havien votat. Encara que el protocol aconsella prudència, en calent s'amollen disbarats de tots colors, que s'obliden passades unes quantes hores; el temps just per a començar a carregar amb pólvora contra els adversaris que, pobres, són més allà que no ací. A València ho sabem bé, perquè l'efecte del fàrmac popular ja fa molts anys que dura i, després d'una nova victòria espectacular, podem començar a preparar-nos per a la gran travessia.

Les eleccions espanyoles tornen a posar el president Camps i el seu equip a dalt de tot del cadafal: aquesta vegada els populars agranen a les ciutats i als pobles i, de retop, ajuden Rajoy a pair una derrota menys aspra. Com fa un any, els abusos, els errors, la indecència, els imputats a les llistes o la manera barroera de fer política no tenen sinó l'efecte multiplicador de més vots a la dreta. Passe què passe, València engrandeix el cíclop popular.

Una victòria d'escàndol, afegida a la desfeta de l'esquerra i del prim nacionalisme valencià, fan confluir totes les mirades en aquest oasi. Fins i tot Madrid i els mitjans afins a la dreta extrema lloen el model triomfalista dels populars valencians que, compte!, s'afanyen a adaptar com una fórmula miraculosa de fer política. Ni la Coca-cola no té millor beuratge.

Camps va pel camí de sant, explica cada dia Canal 9 sense embuts ni vergonya; aquest home d'església, de la poderosa congregació de l'Opus Dei, convenç l'electorat, el convida al triomfalisme, el lloa a expenses dels problemes de molts valencians. Costa de creure, però la cadena de televisió valenciana mateix el presenta com un messies, i a Rita, com la marededéu. La intel·ligència mediocre de tot plegat no excusa que són llestos com la fam.

No hi ha absurd. Ni trampa. Ni sobra cartró a la falla. Som al segle XXI i la realitat és que Rajoy mateix se'ls ha rendit, amb el cap i amb el cor que ell deia, cercant-hi refugi d'urgència pel seu fracàs a Espanya. El cap popular ha trobat, a València, el bàlsam per a contrarrestar el desencís sofert. No ha guanyat a Espanya per culpa de catalans i de bascos, però els valencians prou que li adobem el camí, elecció sobre elecció (no tenim remei).

El preu de tot plegat és que, el màxim representant de la dreta espanyola, és exhibit com un trofeu al balconet de les proeses valencianes. Un balcó que és el miratge d'un país triomfal, de festes perennes, d'estius llarguíssims, de turisme a cabassos, de cotxes, de barques, de castells de focs, de ciutats que tot l'any fan vacances, com els melons. Aquell balcó de l'Ajuntament valencià és el pare de tots els balcons mediterranis, l'espill màgic de princeses i prínceps, el millor dels sortilegis de la saga dels Potter. Ni Mariano Rajoy, que semblava ponderat en les formes, no ha pogut evitar la temptació: salta com un titella, entre Rita i Camps, autèntics protagonistes del sainet continu que és València (la cara delatava que tenia el cel a tocar, l'home, en aquell balcó dels prodigis).

Ara mateix hi ha qui pensa seriosament a catapultar el model valencià com l'exemple a seguir. A València, si més no, el surrealisme no va finir amb els pintors del XX. Altrament, no s'explica que ningú vulga difondre la imatge del balcó celestial de la plaça a la resta del món. L'antídot d'una traça tan fallera fóra, d'una banda, que tenim sort que els votants valencians no siguen exportables als altres territoris europeus. D'una altra, que els efectes devastadors de l'engany, per bé que amerats d'èxit, de triomfalisme o dels millors elixirs, no duren sempre.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet