Opinió

 

<69/88>

Xavier Montanyà

15.07.2011

Urraca, voltor de la transició

La revista El Temps d'aquesta setmana publica un excel·lent reportatge (portada i vint-i-dues pàgines) de Gemma Aguilera sobre Pedro Urraca Rendueles, el policia franquista que va capturar el president Lluís Companys a França i el va lliurar a Franco. Cosa que també va fer amb Cruz Salido, Julián Zugazagoitia i, probablement, Joan Peiró, tot i que aquest va ser detingut per la policia de Vichy. Jo coneixia ja una part de la seva història gràcies a la investigació de l'historiador Jordi Guixé recollida a la seva tesi doctoral inèdita, en procés de publicació. La tasca de Gemma Aguilera hi afegeix la descoberta de fotografies i papers inèdits de l'arxiu personal de l'agent i un diari personal, que tenen un immens valor historiogràfic. Felicito l'autora per la passa endavant que permet a la investigació i l'aprofundiment rigorós i nou de capítols molt importants de la nostra història. Avui, malauradament, el fenomen de la memòria històrica esdevé excessivament repetitiu, comercial, anècdotic i, massa sovint, lacrimogen.

Urraca és important pel seu origen, però sobretot pel seu final. Va treballar d'agent de l'estat, policia, informador, espia i contraespia fins el 1982. La seva trajectòria il·lustra la pervivència activa, durant anys en democràcia, dels sequaços de les clavegueres repressives del règim franquista. Una de les tèrboles bases de la 'modèlica transició'. Urraca, a Bèlgica, va perseguir militants d'ETA, anarquistes i comunistes fins els anys 1980. Aquesta guerra va continuar com si res, una vegada mort Franco, amb el beneplàcit dels polítics de la transició. Un altre element clau pot ser Jacinto Guerrero Lucas, l'agent trifàsic, però encara s'ha de demostrar documentalment la seva aparentment evident adscripció inicial a la policia política de Franco a l'estranger.

Pedro Urraca és l'agent feixista espanyol més important del segle XX, la mà negra de Franco i Serrano Súñer a Europa, perseguidor de republicans, de jueus, lladre de joies i propietats, agent a la vegada de la Gestapo i del govern de Vichy. També va demanar l'extradició de Tarradellas, Ventura Gassol, Álvarez del Vayo i Frederica Montseny, entre més, però la intervenció del govern de Mèxic li ho va impedir.

Les policies francesa, anglesa i nord-americana el buscaven per 'col·laboracions i espionatge' a favor de l'enemic. La policia francesa va descobrir que era un agent nazi, amb nom clau Unamuno, i el va condemnar a mort en rebel·lia, l’any 1948. Franco el va refugiar i, més tard, sota les ordres del cap de la DGS, el general Eduardo Blanco, Urraca es va establir a Bèlgica, amb un passaport diplomàtic que encobria les seves activitats. Fins el 1982 va cobrar de Franco, de la UCD i del PSOE, fins que en van prescindir quan ja passava sobradament l’edat de jubilació. No sabem, amb tot, quants dels seus deixebles i col·laboradors van continuar servint la pàtria democràtica amb mètodes del feixisme. Urraca, a més, era amic íntim de Leon Degrelle, oficial de les Waffen SS, refugiat a l'estat espanyol per Franco. Degrelle estava en connexió amb els dirigents nazis clandestins a l'estat, i va ser impulsor de CEDAD, i col·laborador de Blas Piñar i Fuerza Nueva.

Investigar Urraca és destapar els fraus de la transició. Un d’aquests, i molt significatiu, és que malgrat els anys, trenta-cinc, que fa de la mort de Franco, el consell de guerra del president Companys no ha estat anul·lat per la democràcia, ni amb la Llei de la Memòria. L’estat no ha fet cap gest de compensació política per aquell crim i tots els crims de la dictadura. Per contra, els expedients de les activitats oficials d’Urraca i tants més són protegits i vetats d’accedir-hi a investigadors i periodistes. La democràcia protegeix la 'intimitat' dels policies i repressors franquistes i l’exercici de les seves activitats criminals. La democràcia ens nega la informació. Sí. Encara. I així ens va.

Editorial