Opinió

 

<69/88>

Marta Leblanc

08.10.2008

Ai si m'equivoco

Dijous passat va començar Temporada Alta el Festival de Tardor de Catalunya, 2008. Bene!, cosa bona. El programa, un any més, és una combinació de primeres figures de l'escena catalana, de l'escena internacional i, també, de confiança en creadors joves (de trajectòria curta (no consolidats)). Per fer-ne sentir la veu, la d'alguns dels creadors joves d'avui, Salvador Sunyer, director d'aquest festival, va convidar Pau Miró, Jordi Casanovas i Jordi Prat i Coll, tots tres autors i directors de teatre, a fer de protagonistes en la conferència de premsa 'Jove creació catalana'. Això va ser el dimarts, 30 de setembre, a la sala Pompeu Fabra de l'Ateneu Barcelonès.

No és cap raresa que Temporada Alta doni suport a artistes que prometen. No ho és perquè també en va donar a Àlex Rigola, Mal Pelo, Marta Carrasco, Xavier Albertí, i a alguns altres, quan es trobaven al començament de les respectives trajectòries. (Nota: els esmentats formen part del programa d'enguany). Sí que és una raresa, perquè és novetat, que dijous inaugurés amb l'obra ('Búfals') d'una jove promesa (Pau Miró). Aquest fet i la conferència del dia 30 són una mostra de que Temporada Alta no afluixa les ganes de fer conèixer al públic aquells artistes que, fins ara i per edat, han tingut menys ocasions de presentar obra.

Però Temporada Alta, com qualsevol altre festival, té un límit per natura: el temps que un espectacle pot estar a escena és de dos, amb sort tres dies. En aquest sentit, Pau Miró, Jordi Casanovas i Jordi Prat i Coll van ressaltar (dimarts, 30 de setembre, etcètera de l'Ateneu Barcelonès) que n'és d'important, per a un espectacle, que es pugui representar amb continuïtat. I de seguit d'això, de rebot, van remarcar que a Catalunya manquegen escenaris. D'una banda, per causa de l'especulació immobiliària, van dir; i d'una altra, pels obstacles inherents a obrir una sala al públic. Per obrir-la s'han d'obtenir els permisos. Per obtenir els permisos s'ha d'habilitar la sala. Habilitar-la vol dir tenir calers, o. No ho sé.

Al dret de la continuïtat, Salvador Sunyer hi va afegir el d'equivocar-se. Transcric del dossier de premsa: 'Ara presentem obres d'un nou grup, quasi d'una nova generació de directors […], en els quals creiem, que ja han fet un treball sòlid però que encara tenen tot el dret del món a fer noves provatures i si cal a caure en nous errors.' Fins aquí, la transcripció. Fer provatures i caures en nous errors em fa pensar en Woody Allen (ja d'abans de 'Vicky, Cristina, Barcelona'). M'hi fa pensar perquè Woody Allen és un director que cada any fa una pel·lícula. Si no cada any, cada dos anys. Vull dir que les fa molt seguides, que no para, no s'atura, i no sempre li surten igual de rodones. La seva obra és, de forma clara, un assaig constant. Com ho és la de qualsevol altre creador, sigui més inquiet o menys.

Inquiet, ho devia ser Beckett (el mateix que dóna nom a la sala de Barcelona que se la juga pels nous creadors). L'imagino així, per allò que n'explica Paul Auster en una de les entrevistes aplegades a 'Experiments amb la veritat'. Hi diu que cap al 1972 o 73, ell va visitar Beckett. I que en aquella ocasió, Beckett li va comentar que acabava d'enllestir una traducció de 'Mercier i Camier', una novel·la que havia escrit uns vint-i-cins anys enrere, la primera que havia escrit en francès. Auster, que l'havia llegida, li va dir: Un llibre meravellós. I Beckett (en paraules d'Auster) va respondre: Oh, no, no. No és gaire bo. De fet, he retallat més o menys un vint-i-cinc per cent de l'original. La versió anglesa serà una mica més curta que la francesa. Aleshores Auster li va demanar que per què hauria de fer una cosa així. És un llibre meravellós, no hauria d'haver tret res. I Beckett: No, no. No és gaire bo, no és gaire bo. Més tard, i després de continuar tots dos parlant, però d'unes altres coses, Beckett va recuperar el tema: Et va agradar de veritat, eh? De veritat vas pensar que era bo? Tot seguit Auster diu: Ens referim a Samuel Beckett, recordem-ho, i ni tan sols ell no tenia cap domini de la seva obra. Bo o dolent, important o no, cap escriptor no en sap res, ni tan sols els millors.

Avui, i acabo, no sé si Paul Auster és a Barcelona. Una bona part dels seus lectors, de segur que sí.

Editorial