Opinió

 

<69/88>

Xavier Montanyà

08.11.2007

Desconfieu dels bons sentiments

L’afer de l’Arche de Zoé sembla un cas de delicte comú, i tot fa pensar que les adopcions de nens congolesos a través de l’associació Adic, avalada per la Generalitat, també podrien ser-ho. És molt sospitós el silenci sobre el cas català. Únicament Vilaweb s’ha fet ressò de la denúncia de l’associació de drets humans congolesa Adhuc. Són aquests casos la punta de l’iceberg de les moltes estafes que poden amagar-se sota el beatífic mantell de l’ajuda humanitària? El temps ho dirà, si els governs i la justícia investiguen a fons un gremi que ja ha donat prou indicis de sospita. Recordem l’escàndol de l’ONG Intervida, la de més pressupost de l’estat espanyol, que recaptava diners per apadrinar nens i invertia una part del capital per rendibilitzar-lo. O Gescartera, que invertia en paradisos fiscals i, entre els afectats (o col·laboradors, segons com es miri), hi havia ONG, com la Fundación Banco de Alimentos, d’Ana Botella. La bandera de la pobresa pot ser un gran negoci, o una estafa colossal, que té per víctimes el donant i el receptor.

No obstant això, i a banda els casos delictius, crec que hi ha quelcom tenebrós en els instints bondadosos de la gent. Surt a la llum allò que hi ha de pitjor en nosaltres, i no ens n’adonem? Desconfieu dels qui fan el bé, molts poden tenir trastorns psicològics: il·luminació divina, histèria, fanatisme, necessitat de ser algú, de realitzar-se (quin fàstic de paraula!), de lligar, potser, o d’abusar dels nens petits. A més, l’ajuda deu ser una bona manera d’evadir impostos, o d’obtenir, en canvi, alguns altres beneficis. El doctor House apadrina una línia de samarretes solidàries. Madona adopta nens en canvi de finançar obres de caritat a Malawi, un dels països més pobres, puritans i corruptes del món. També s’han inventat nous mètodes de recaptació. Els grans mitjans de comunicació sortegen productes de gran luxe, cotxes, pisos, amb l’excusa solidària. Intermón ha comercialitzat un videojoc solidari per a mòbils que es diu Refugee. El fons que n’obtinguin es destinarà als projectes de l’ONG als camps de refugiats del Txad. El guió del joc consisteix a aconseguir que una africana anomenada Aissa, salti, amb èxit, camps de mines, travessi el país, vagi a cercar aigua i menjar per als fills i aconsegueixi d'arribar al camp de refugiats. Al món hi ha vuit milions de refugiats i 25 milions de desplaçats. El problema és gravíssim. Tan malament està tot que, per a suavitzar-ho, cal que els nens rics juguin i, així, poder recaptar fons? La via lúdica ens obre noves perspectives de solidaritat, aconsegueix de conscienciar més gent o bé, contràriament, banalitza els problemes? Em sembla que encara no hem llençat al foc el salacof dels colonitzadors. Ni tan sols hem reflexionat críticament sobre el nostre propi passat colonialista. Entre els grans totalitarismes del segle XX, a més del feixisme i de l’estalinisme, hi ha el colonialisme. Ho va remarcar Hanna Arendt. Em sembla que no hem volgut saber-ne res, de l’ideologia colonial i del mal que pot causar perquè encara és viva. És la nostra. És el context que ha format la nostra ideologia etnocèntrica i superior. És, de fet, la ideologia totalitària que encara és vigent i acríticament assumida, conscientment o inconscientment, per les majories.

Quan pretenem ser bons, sovint originem grans desastres. Fa temps que ho penso. Les paradoxes de l’ajuda humanitària són infinites. A qui ajudem: a ells o a nosaltres? Veiem les seves prioritats o les que tindríem nosaltres, si fóssim ells? Això de ser no-governamental és la gran coartada perquè els governamentals no compleixin les seves obligacions? L’humanitarisme malgasta molts esforços i energies que es dispersen pel món, sense formar part d’un programa global d’acció conseqüent i coherent. Fins a quin punt no són una pèrdua de temps que es podria aprofitar per exigir, aquí, als nostres governs polítiques més sensates i positives?

Aquests dies he recordat un fragment de la conferència que el jove Salvador Dalí, aleshores freudià i surrealista acèrrim, va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès, el 22 de març de 1930. Després de dir: 'Res no pot semblar-nos més baix, més innoble, més digne d’oprobi, que els “bons sentiments” del gran porc, el gran pederasta, l’immens putrefacte pelut, l’Àngel Guimerà', va fer la següent reflexió sobre els sentiments considerats nobles: 'També hi ha l’abnegació. Durant la Gran Guerra s’ha pogut constatar estadísticament un tant per cent crescudíssim de sadisme entre infermeres de la Creu Roja. Precisament, entre les més abnegades, les que, deixant estar un benestar burgès i privilegiat, anaven en massa als camps de batalla, sovint foren sorpreses, tisores a la mà, tallant llargs centímetres de més, per pur plaer, i foren detectats nombrosíssims casos de veritable martirologi. Calia ben bé un plaer força intens per a compensar tantes penalitats. Fora que, com és molt probable, el mecanisme psíquic de les infermeres s'hagués complicat encara amb les seduccions de la virtut masoquista.' No us ho creieu. Són paraules d’un àngel del mal, que a la mateixa època escrivia damunt una pintura del Sagrat Cor: 'J’ai craché sur ma mère.'

Editorial