Defensors del sistema

Ser unionista, a Catalunya, podria semblar l'opció ideal. Si Catalunya no esdevé independent els unionistes viuran feliços d'una victòria que celebraran durant anys, ni que sigui una celebració semblant a la dels músics del Titanic quan tocaven amb els peus ja immergits dins l'Atlàntic. I si Catalunya esdevé independent també gaudiran dels beneficis de la nova prosperitat.

La gran generositat i la bellesa del projecte independentista és que si guanya el sí també se'n beneficiaran els que hagin votat no. I això encara que s'hi resisteixin. Així doncs, la conclusió lògica de tot plegat és que l'opció electoral més confortable, per als unionistes, seria l'abstenció.

En realitat, és clar, les coses no aniran així. I la certesa de viure millor no sempre és un argument suficient per a decidir el vot. Hi ha una teoria de psicologia social anomenada 'Teoria de justificació del sistema' que explica com certes persones defensen un sistema tot i sabent que les perjudica, quan en depenen directament o quan, simplement, creuen que s'ha de perpetuar pel sol fet d'existir. Aquesta teoria fa possible d'entendre, per exemple, com tants electors britànics van voler mantenir al poder Margaret Thatcher durant tants anys, tot i que la seva política els perjudicava directament: encarnava el sistema molt millor que els laboristes. Més enllà de les eleccions, és ben probable que un dels àmbits en què s'activi més aquest reflex sigui l'àmbit del marc nacional, com ho han demostrat quebequesos i escocesos.

Al Quebec i a Escòcia, les raons de la victòria del no en els referèndums respectius són diverses i no sempre coincidents, però tenen en comú la por aplicada a la franja d'edat tradicionalment més conservadora de la població. És sabut que a tots dos països una majoria de votants de més de seixanta-cinc anys van decantar-se pel no pel temor de perdre la pensió. Així doncs, d'ara endavant, a Catalunya, cal considerar que l'assemblea sectorial de l'ANC estratègicament més important és Jubilats per la Independència.

Ara, també podria ser que l'explicació del vot negatiu --'tinc por de perdre la meva pensió'-- sigui, en el fons, un pretext. L'argument fàcil per a no haver de reconèixer que la raó real al no és més obscura i menys identificable: la defensa mecànica i irracional del sistema. Això que existeix deu haver d'existir per sempre. En si mateixa, la independència de Catalunya no ha de servir per a canviar-ho tot, ni tampoc perquè tot continuï igual: ha de servir per a decidir-ho tot. Però algunes persones tenen pànic a la idea d'haver de decidir i, posades entre l'urna i la paret, es poden decantar pel no com a opció que més s'assembla a la de no decidir res. A qualsevol edat i amb por per les pensions o sense.

Així doncs, tenir raó no és suficient per a guanyar, com ho acaben de demostrar, dolorosament, els escocesos. Disposar d'una majoria favorable a les enquestes tampoc no és cap garantia contra un vot real diferent quan s'albiri el moment decisiu. I si bé molts dels que votaran per la independència són motivats pel desig de desfermar un canvi colossal, alguns altres ho farien per raons exactament oposades: necessitaran entendre la independència com una conservació i la dependència a Espanya com una deriva. I quan Catalunya sigui independent passarà aquest petit miracle: els mateixos que ara pretenen que la independència és impossible afirmaran que era inevitable. No seran necessàriament de mala fe ni oportunistes, seran, com ara i sempre, defensors del sistema.

La independència de Catalunya s'ha de guanyar contra un estat hostil i els seus esbirros locals i contra la premsa més venuda però també contra uns mecanismes mentals d'arrels antigues i profundes que poden activar-se en un nombre important de ments d'electors. El mèrit d'haver-ho aconseguit, al final, serà immens i això fa la feina engrescadora, no?

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La independència s'ha de guanyar contra un estat hostil, però també contra uns mecanismes mentals d'arrels antigues i profundes.