Opinió

 

<67/88>

Albert Dasí

06.06.2008

L'escola d'Almoines en un país normal

Per a molts dels qui vivim en aquest país el somni no és d'ésser els millors, els més alts ni els que arribem més lluny (no fóra desmesurat, pensar-hi). Tampoc no és de disposar de la millor tecnologia, de la innovació més eficaç, ni fer els propòsits de més risc, horitzó o futur. Per a la gran majoria dels qui vivim en aquest país el somni és d'ésser normals. Que en cap cas no nega la possibilitat dels propòsits bells i de difícil aconseguiment.

En el lliurament dels premis Baldiri Reixac 2008, al palau de Pedralbes de Barcelona, les distincions foren per a les escoles, mestres i alumnes de tot el país. Les paraules de lloa del treball de l'escola, la glossa de trenta anys de reconeixement de l'escola, de l'escola del territori complet de parla catalana, apuntava tan alt com vulgueu somniar: el futur d'un país normal, que espera grans fites, és a l'escola. És a l'escola que cal assentar els fonaments dels grans canvis. Ningú amb tres dits de front no pot anar contra la seua escola, i menys si aquesta és una escola plural, democràtica fins al moll de l'os, participativa, amb les famílies que hi intervenen, compromesa amb els seus i amb el poble. Tot això és l'escola pública d'Almoines.

'Entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber los minyons és la llengua de sa pròpia pàtria.' Són paraules del rector Baldiri Reixac, tretes de 'Instruccions per l'ensenyança de minyons', un llibret del segle XVIII, malgrat que encara arrosseguem el gep i ens cal defensar a ultrança tan bell propòsit.
Aquest precepte, o si voleu filosofia o manera d'entendre l'ensenyament, és la pràctica de l'escola d'Almoines des de fa més de trenta anys, quan van decidir de començar a fer escola en valencià en aquell petit poble de la Safor, a tocar de Gandia.

Aquesta normalitat, bastir una escola valenciana entre els nostres, a base de treball i d'il·lusió, amb el goig màxim de veure com responen les famílies, amb un equip que creu en allò que fa, que és exemple per a la resta d'escoles valencianes, per la metodologia, la participació dels xiquets, per la innovació, va tenir un premi especial l'any 2005: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, entre més distincions. Sant Jordi també és el patró de la ciutat de València, encara que molts proven d'amagar també aqueixa similitud nord-sud.

Justament l'esperit d'equip (mestres, alumnes i famílies), acomboiat de fa temps per Baptiste Malonda, ha estat el blanc de l'administració valenciana i del seu conseller d'educació, l'honorable (!) Font de Mora. La inspecció educativa i el conseller han pres la decisió de prohibir que Baptiste continue dirigint el projecte educatiu d'Almoines. Raó? Cap. No han explicat res. No els cal explicar res. Han avaluat negativament la direcció sense donar explicacions. Anul·len l'escola en valencià, en fan cas omís, es neguen a participar en els Estudis PISA per no rebre els informes de resultats, decideixen de fer objecció a la democràcia en l'escola, o s'acarnissen contra l'honestedat d'un director que és un referent d'escola valenciana, però no passa res. No els cal explicar ni justificar res.
A València, la llei empara la decisió maldestra, absurda i parcial, com si aquella haguera de protegir la humiliació, la burla i coses pitjors, com ara un atac descarat contra l'escola d'Almoines i els seus xiquets, que és també l'escola valenciana i l'escola de milers de valencians.

Ja n'hi ha prou de no actuar contra la indecència. N'hi ha prou de rebre la vexació d'aquests impostors de polítics i d'allò que representen. Contra la prostitució que es propugna des dels llocs de responsabilitat valenciana cal la denúncia, explicar qui són aquests responsables que ens representen, esbombar en els mitjans com actuen i premediten, perquè el moviment civil del nord i del sud, i encara el poc moviment institucional decent, actue fermament i decidida per aquell somni: el somni diari d'escola valenciana, d'ésser un país normal. Per l'escola d'Almoines.

Editorial