Opinió

 

<67/88>

Marta Rojals

29.10.2012

Més trist és demanar

A la porta d’una església dos indigents parlen a peu dret: ‘I tu, quan et vas arruïnar?’, demana ella a ell. L’home li respon que el dia 1 d’aquest mes. És una conversa real, sentida fa uns quants dies al centre de Barcelona. Fet i fet, si pares l’orella, a les terrasses, als bars, al carrer, tothom parla d’una manera o altra de diners.


A les voreres més transitades, cada tants metres, l’anar i venir de cames fa un arc: una mà parada amb un got de paper, uns genolls, un rètol manuscrit amb la biografia de la misèria. No-feina, no-casa, quatre, cinc fills. I què, si realment no té cinc fills? Com si no en té cap. L’esglaó més baix de la dignitat, pot ser més avall que arran de terra?


Al capvespre, una munió de capolls multicolors s’arrupeixen a caixers i cancells. Els nous indigents dormen amb sacs de dormir del Decathlon i porten ‘trolleys’ de viatge, bosses de mà, anoracs de doble folre, calçat resistent. N’he vist un d’uns quaranta anys, vestit com tu i com jo, arrecerat de la pluja amb mitja dotzena d’embalums. I un Golden Retriever als peus. El company de tot, indici d’un passat recent de sofà i calefacció.


Un sense-sostre és un hom mateix, menys els altres. Una operació matemàtica que saben bé els indigents secrets. Dins de moltes cases, els estalvis dels avis i la vergonya dels fills sostenen, secretament, les quatre parets que ens separen de la revolta. Doble vergonya: la del fracàs al país del ‘alucina-vecina’, i la de ser població activa que, trenta anys abans de jubilar-se, ja viu d’una jubilació. Però això no t’ho explicarà ningú. Aquesta vergonya és tan silenciosa com allò que no existeix. 


I mentrestant 100.000 ‘unitats residencials’ passaran dels bancs ‘bons’ al ‘banc dolent’ a preu de saldo. 100.000 sostres destinats a resistir ‘la pressió a la baixa dels preus a conseqüència de l'actuació de la societat’, perquè ‘el pla de negoci preveu que els preus es mantinguin aquests tres anys vinents’. Això, ho confessava, aquest sí que sense vergonya, el director general del FROB. Ja ho veuen, per a qui va sobrat de cases, qui dia passa, tres anys empeny. 


I els desnonats, deshabitats, descasats, què valen? No res. Són actius devaluats. Però no ho són prou per a estar a l’altura d’un habitatge devaluat. Si almenys fossin fets de ciment, algú els crearia ni que fos un ‘hospital dolent’ per a no acabar-los de perdre.

Editorial