El poble vol la Wii

Tenim uns polítics que assagen de ser virreis permanentment, cònsols i vice-cònsols, que no arriben a ambaixadors, a mig ambaixadors estirant molt la veta. I encara passarà molt de temps, abans que les coses no canvien prou, en bé dels uns i a disgust propi.

N'hi ha que van cridant per deixondir-se, car volien ser reis: Mori el rei o visca el rei ve a ser la mateixa cosa, si fa no fa. Però no triguen a desdir-se'n. S'avenen a viure de genolls, per més que havien defensat que seríem sòlids com qui més, però el miratge de pensar allò que no som va convertint-se en malson, un deliri que ens acompanya com un tret del nostre malmès tarannà. Mesurats, de seny, equilibrats, fins i tot amb pàtina de governabilitat. Però ca!, fa més de trenta anys que presumim de tanta definició que hem esdevingut indefinició. Els polítics catalans, i els valencians, i els mallorquins naturalment, són, a tot estirar, virreis. S'emmirallen en el rei d'Espanya, l'adulen, s'hi agenollen, per poc que la força mediàtica peninsular els ho demane. Per elegància, per respecte, diuen els nostres; protocol·làriament és l'obligació, amenacen els jutges. En realitat, els nostres representants s'hi troben a plaer, no cal rascar gaire, perquè no han sabut tallar el cordó que els uneix a la tradició del virregnat. Són catalans a casa (escassament valencians, en realitat), a la plaça, al poble d'estiueig, durant el Nadal, fins i tot canten l'himne regional, català o valencià, entre els amics..., però quan les vacances s'acaben, tornen a la ciutat, a la feina, a la vida important de cada dia, on es couen les grans decisions, i les petites. Llavors ni símbols, ni seleccions, ni bandera, ni llengua, ni educació, i encara menys finançament. Res no sembla propi, si no és que pertany al virregnat, a una segona divisió del viure que no té pes, ni propietat, ni força, perquè res de tot això no aguanta el sotrac més lleu.

Camps, Alartes, Moreres, Montilles, Puigcercossos, Carods, Saures, Antichs, tant se valen els llinatges, les cares, les paraules promeses. S'hi troben tan a plaer, dins el virregnat, que ni els fums de les paraules que expliquen i s'expliquen cada dia no amaguen la seua veritable essència. Són virreis, cònsols, vice-cònsols, poqueta cosa més.

Home (es justifiquen, a la manera castellana que han mamat), és que no tenim la majoria, és que no tenim prou poder, ni diners, ni previsió de millorar; per no tenir, no sabem què passarà despús-demà, si descomptem que les coses, en aquest camí i a aquest ritme, aniran més o menys empenyent-nos cap al purgatori. I tenen raó, i tanta que en tenen!: no en saben més. Quan van eixint d'aquell ensopiment, els carabasses, encara s'espavilen contra els nostres i ens retreuen que el exigim aquell impossible que els amarga el viure, la puta consciència: 'Ep, vosaltres, el poble, la majoria, no vol la independència!, ens escridassen. Pobres, ells també ho saben, el poble vol la Wii. Perquè qui decideix què vol el poble no és cap d'aquests virreis, ni les eleccions cada quatre anys, ni els mitjans peninsulars, insulars o perifèrics. El poble vol la Wii, certament, poca cosa més. Aquest és el nostre protocol cada any, trenta anys després de la dictadura. Que haurem d'assumir aquest esperit tan eixut, benvolguts virreis, cònsols i vice-cònsols, per començar de cap i de nou, sense vostès.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet