Watson

Les declaracions del Nobel James Watson a un mitjà britànic han fet la volta al món. Decretant la inferioritat mental dels africans, ha aconseguit una publicitat excessiva per a un llibre de memòries que acaba de publicar, la suspensió de la ronda de presentacions per Anglaterra i l'expulsió del lloc honorífic que ocupava des de feia dècades en un dels laboratoris de biologia molecular més prestigiosos del món.

Una excentricitat? Una opinió políticament incorrecta? Un dèficit palmari de coneixement evolutiu? Una campanya publicitària a qualsevol preu? Potser una barreja de tot plegat perquè, d’un bocamoll com Watson, en podíem esperar qualsevol cosa. És coneguda la seua habilitat polèmica. Però sembla que aquesta vegada n’ha fet un gra massa i ha afonat, tot solet, el prestigi i el crèdit que li pogués quedar.

Després de compartir el Nobel amb Francis Crick i Maurice Wilkins per la descoberta de l’estructura del material genètic, la publicació de la seua versió dels fets en 'La doble hèlix' va causar impacte, fins i tot abans de publicar-se. El manuscrit va enutjar Crick, i l’editorial que inicialment tenia previst de publicar el llibre hi va renunciar. De la seua visió de com va anar tot, hom n'ha remarcat el desdeny per Rosalind Franklin. La reconstrucció dels fets mostra un Watson obtenint informació sobre el treball de Franklin d'una manera, diguem-ne, irregular. Una informació que fou una peça essencial del trencaclosques que finalment compongueren ell i Crick.

De la lectura d’articles i de llibres de Watson, mai no n'he deduït que tingués una visió racista de la genètica. N'he llegit agudes crítiques sobre els abusos polítics de la genètica, en època de Hitler o de Stalin. Això sí, sempre he trobat que les seues opinions sobre els usos del genoma s’afiliaven a l’extrem més provocador i políticament incorrecte.

Hom pot ser racista (ho és, de fet) només si ignora allò que sabem de genètica i d’evolució humana. L'Àfrica és el nostre bressol, i totes les poblacions humanes deriven d’una darrera migració fora de l’Àfrica, començada fa uns 150.000 anys. El temps transcorregut des d’aleshores és ben insignificant en l’evolució, i per això la humanitat exhibeix una homogeneïtat genètica tan extraordinària. Cosa que no vol dir que no hi hagen diferències (per exemple, en les predisposicions a les malalties) o que no hi haja hagut prou temps per a l’aparició d’adaptacions a l’ambient molt conspícues. Com ara el color de la pell. D’ací a deduir que entre les poblacions humanes pot haver-hi diferències de capacitat mental és d’un reduccionisme absurd, insostenible, mancat de tot suport biològic. Tot i això, com demostren les desafortunades declaracions de Watson, continua i continuarà el joc d’emprar la genètica com a coartada d’un suposat racisme de base científica. Del qual, per cert, trauen suc des dels creacionistes nord-americans fins als columnistes més carques.

Watson ha estat acusat de males pràctiques en la recerca (l’afer Franklin), de misogínia (de com tractà Franklin en 'La doble hèlix'), o de manca d’ètica professional (quan hagué de dimitir del projecte públic del genoma humà per les seues connexions amb les empreses privades). Al seu poc trellat proverbial (com podeu comprovar en la segona part de les seues memòries, la història d’un fracàs darrere un altre: 'Genes, chicas y laboratorios', Tusquets, 2006), hi ha afegit ara una trista demostració de la seua dèria per fer-se notar, fins i tot pagant el preu d’un desprestigi descominal.

pereto@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet