El vídeo del 22 de març

Vull cridar l’atenció sobre la realització i la composició del vídeo-comunicat d’ETA d’aquest 22 de març. Conté canvis en les formes que, des d’un punt de vista audiovisual, semblen voler ser significatives per a les comunitats a qui s’adrecen les tres figures etarres. Expressen una voluntat comunicativa nova, diferent als anteriors video-comunicats en molts aspectes.

Anem un per un. Seguim-ne el recorregut i l’expressió.
El vídeo va arribar a la recepció de la televisió pública basca sense avís previ, com tantes coses hi deuen arribar diàriament. Un primer canvi de forma. Sabent-ne després el contingut de la còpia –l’alto el foc permanent—, la manera en què es va fer arribar és també una manera de dir que, a partir d’ara, quan un material arribi a un interlocutor no serà un paquet-bomba.
El mirem. Com diu l’aguda observació que d’immediat algú va fer, és evident que l’escena no va ser gravada en una societat gastronòmica. Hi parla una veu de dona. El que diu és tan important que durant estona i estona, després, a les teles, gairebé ningú no va remarcar –i, pel que en sé, al cap de vuit hores, vuit, de veure contínuament la tele ahir, fins mitjanit—ningú no va remarcar prou què vol dir que per primer cop ETA parli per veu de dona.
Si vol dir, i aquesta és una esperança personal, que les dones d’aquesta organització armada prenen la veu de l’inici del diàleg, és que anem bé. Les dones tenen un paper central en la comunitat basca, són les amá, les mares, i amb elles, les ties, les esposes, les nòvies, les germanes... Si ara es posen, a més de consolar i confortar i encoratjar, per bé i per mal, que de tot els ha tocat a aquestes dones, a fer política d’estat, és que anem bé.
Tornem al video-comunicat, una peça audiovisual que, tal i com van avui els museus, centres d’art i certàmens internacionals de les arts plàstiques contemporànies, pot ser que un dia el vegem com a part de la col·lecció d’Artium, per posar un exemple, o a la Documenta de Kassel. És d’una realització impecable, políticament i estèticament, si és que les dues coses es poden deslligar. De bon començament s’observa que està molt ben il·luminat.
La dona que parla ho fa amb veu pausada i incontestable. Aquest darrer matís és interessant: la veu expressa uns continguts de manera que resulti evident que no ha d’haver-hi marxa enrera. És la veu d’algú que sap reconeguda la seva autoritat. En un primer nivell, s’adreça a la seva pròpia comunitat, els etarres i el seu camp d’irradiació. En un segon nivell, s’adreça a l’Estat espanyol. La veu parla primer en castellà, d’accent clarament del nord, i després ho fa en euskera. Parla doncs primer a l’Estat i després a la comunitat basca, en els dos casos amb els dos nivells citats amunt. En el programa “En directe”, i a preguntes d’un redactor, Rafael Grasa, de la Càtedra Unesco per la Pau de la universitat Autònoma, va qualificar la veu d’aquesta dona de “radiofònica”.
L’escenografia. És força eloqüent. En aparença, és la de sempre. La iconografia clàssica d’ETA al darrera dels ponents de la taula i, en la taula, en el frontal de cara a la càmera, l’escut d’Euskal Herria. Potser hi ha algun canvi en les tres banderes que s’hi ha disposat a un i altre costat del gran anagrama etarra, al fons de la pantalla, no ho sé. El més interessant de tot és l’atrezzo dels tres etarres. Només cal comparar—i els veurem sovint aquests dies—amb anteriors video-comunicats. Els tres etarres no van amb passamuntanyes ni amb un mocador qualsevol que els tapa la cara. La peça de roba que duen és finíssima, diria que de seda. Oneja amb calma mentre la veu parla.
També, les txapeles i els ulls han estat exquisidament dissenyats. S’hi nota, l’exquisidesa. No és per part meva un afalac a la realització, és una altra evidència. Tres figures amb carotes de seda i ulls i txapeles d’un teatre d’arrel grega, clàssica. Aquest ha estat el disseny, la manera, el com ho fem i com diem allò que volem dir. A veure qui i com és acceptat aquest repte extraordinari. La dona que ahir va parlar per ETA va venir dir que el diàleg s’ha de fer canviant totes les formes emprades fins ara, transformant-les en les d’un debat de fòrum.
Un fòrum a la manera d’Aristòtil, afegeixo: “Només els ciutadans diferents poden formar la polis, els ciutadans semblants no poden formar una polis”. Les ciutadanes basques tal vegada ho poden intentar.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet