El clam de Burjassot

'Els joves que ara ens escolten són la generació de la victòria', va dir la veu de la Gossa Sorda, a Burjassot, el poble de Vicent Andrés Estellés. Qui?, el poeta fill de forners que, com Enric Valor, té una presència testimonial allà, al nord, on la gent és més culta, solidària i neta. (!) Potser són proclames massa optimistes, destinades al jovent, naturalment, Maulets, col·lectius antifeixistes, gestors de casals, de projectes altruistes en favor de Salvem's, proclius a l'entusiasme per poc que els provoques, pobres, acostumats que són a rebre de tots costats (ves qui no agraeix un dolç).

Qui són, aquests Maulets i antifeixistes?, qui són?, poetes, potser?, narradors? Què pinten en aquest món d'homes importants, de banquers i tramposos, tant se val, de polítics perennes que cobren per mantenir-se fins a la mort, o que deixen hereus els fills perquè continuen rebent la soldada en canvi de perpetuar-se, hereus de la ineficàcia. Antisistema, aquells joves? No, el concepte és massa fàcil, però jo els he sentits, els he vists; en conec un que els ha escoltats, fins i tot: van al darrere de les manifestacions, són al davant de qualsevol greuge, breguen en els punts més difícils, contra el 20N fins i tot, davant govern civil, defensen els seus fins a rebre, són germans dels amics, fins que no en tanquen un i tornen a manifestar-se davant la comissaria, davant els jutjats, i a començar de bell nou. Sí, però quin ofici tenen?, què guanyen?, què aporten al sistema?, quin rendiment social afigen tantes grenyes, rastes i samarretes de proclama anticonstitucional, si no és un cos ple de blaus, de tant que reben?

No són com la majoria, és veritat, tenen un futur confús, boirós en tot cas, tampoc no són acomodats de la política, ni apareixen en els mitjans amb gaires flors, ni són premiats ni poc ni molt, cada dia que afuen per aquest país. Però fa un parell de nits van organitzar el Clam de Burjassot, i com ho van fer: van lligar en un fardell prou motius perquè la universitat hi dedique setmanes completes d'estudi, ens van explicar una lliçó, de solidesa i de rigor, d'història en tots els sentits: ens van alliçonar, per emoció, per cultura, que n’haurien omplert una setmana sencera de programació, les televisions d'aquest país. Però la televisió no és d'aquest país, cap no ho sembla, ara mateix.

La universitat n'hauria d'aprendre?, els mitjans convencionals?, les corporacions de ràdio i televisió del sistema sense estat?, fins i tot els diaris digitals entre més òrgans socials, n'haurien d'aprendre?, per la manera com van pegant els joves; i els polítics amb més raó n'haurien d'aprendre, i els moviments sindicals conformats a ser funcionaris, haurien de tornar a estudiar noves maneres. Excepte alguns representants de l'escola, i uns quants vells incombustibles (són incondicionals) que els escolten, els joves tornen a alliçonar l'acomodada societat del benestar de l'esquerra i de la dreta: de la classe obrera, l'ocupada i la desocupada, els nobles i els marginals, la classe mitjana, la mileurista, l'altra, la dels milers de funcionaris, fins i tot la dels gurús, dels filòsofs i pensadors de tantes taules redones de ràdios i tevés, la petita i la mitjana empresa incloses.

Pep Gimeno Botifarra, Cesc Freixes, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Al Tall, la Gossa, Obrint, tan solament posaren la música d'un clam que va albirant els ulls de la victòria, imminent o no, tant se val, indeturable davant el nou país que representen, tants joves amb aquella força de viure.

adasi@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet