Un home lliure s'ha mort i el seu rastre no trigarà a desaparèixer

Durant un parell d'anys vaig viure a la jungla, prop d'una clariana, en una barraca sense electricitat, gens lluminosa ni ventilada. Hi havia una llar de foc i un jaç prou còmode, però mai no va ser un lloc segur ni acollidor. A l'altra banda de la clariana, a tocar d'on pasturaven els estruços, s'hi estava un home, blanc també, a qui jo pagava per poder-m'hi estar. Aquell salvatge dormia en una cabana més sòlida que no pas la meva i deia que era artista. El seu nom: Jordi Benito, i durant un parell d'anys vam fer la guerra junts.

A primer cop d'ull semblava un vell fràgil, víctima magra però fàcil. Pobres, les hienes que el van atacar: si s'hi haguessin fixat millor, menys encegades per la misèria, haurien vist que era un dimoni perillós; no diré boig, però sí poc mesurat en la passió i en la fúria. Per a algú amb la capacitat d'observació un pèl desperta era ben clar que no s'hi podia tractar de qualsevol manera: prenia la justa mesura de les qualitats dels qui li presentaven batalla i no era gens estrany de veure com els torcia el ganyot, calculant precisament, per xuclar-ne el que li interessava.

En Jordi Benito era un bruixot golafre de revelacions místiques. Un transformista poderós, malèfic, sinuós, sofisticat i seductor. Les tardes que passejava per l'anell vienès amb somriure intencionat, agafat de bracet de la mort i del vici, amb bastó, barret i mocador de seda fina regalats per una dona i torera feta a mida d'un dibuix seu pel millor dels sastres de l'avern eren preludi de llargues nits de ball al voltant de la foguera. Rius de sang i vi. Reverències de les serps. Cicatrius al descobert. Lliçons d'arquitectura i matemàtiques. John Cage. Marxants d'art i dones estrangeres. Insults. Diners. Cruixir de pianos. Tòtems de plom.

Uns altres dies més austers eren plens de tràfecs i treball. I de planificacions exactes, d'una pulcritud inaudita enmig del bosc. I menjar un brou, matar una rata, escopir el roí, vampiritzar el funcionari, renegar Déu.

Em vaig dedicar a observar-lo de lluny, a escoltar-lo quan em parlava, a obeir-lo a vegades. Però no en sé res, d'aquest home, no vaig percebre mai el sentit dels rumors que m'arribaven. Allò que vaig veure és la brillantor del desafiament als seus ulls, on la por no va gosar mirar-se mai.

El bé, la puresa del bé; i el mal, l'embriaguesa del mal. La necessitat d'entendre, la impossibilitat de fer-ho, el dolor que furga, la força que el combat. L'autodestrucció. La llibertat d'un home, que desapareix amb ell. Ara que la seva presència no ens hi obliga, qui torbarà l'ànima mirant al buit del seu abisme?



Un home lliure s'ha mort i el seu rastre no trigarà a desaparèixer. Orgullós del privilegi, escoltava el brogit enmig del soroll, en el silenci. Sense remei, sense renúncia, sense pietat, a totes hores.

ocaba@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet