Opinió

 

<63/88>

Diego Gómez

24.11.2008

En valencià, és de llei

Fa vint-i-cinc anys, la ciutat d'Alacant va fer història, perquè va donar nom a una llei aprovada a la ciutat, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), de 23 de novembre. Una llei aprovada amb el consens de tots els grups polítics del parlament valencià. Una llei que cap govern no ha modificat. Una llei de què a hores d'ara cal analitzar l'origen i les limitacions, però també, i molt especialment, l'aplicació, els fruits i la projecció de futur. És cert que la societat valenciana de fa un quart de segle no té les mateixes característiques, necessitats i aspiracions que l'actual, i també és cert que la LUEV s'ha desenvolupat afavorint la normalització de la nostra llengua en el camp educatiu, però resta clarament coixa en el camp d'ús social.

Les dades més actuals (2005) de l'àrea de Política Lingüística de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esports (nosaltres, continuem reivindicant que la Política Lingüística hauria d'adscriure's a la Presidència de la Generalitat i no a un departament perdut de la Conselleria d'Educació), ens diuen que el percentatge de població que entén perfectament el valencià és del 51,6%, que el sap parlar del 37,5%, que el sap llegir perfectament del 29,6%, i que el sap escriure, sempre perfectament, del 18,1%. Però també hem de comptar amb la darrera enquesta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre l'ús social del valencià (2004), que exposa la pèrdua de més de 10 punts de fidelitat lingüística aquests darrers deu anys.

La normalització del valencià sols s'ha projectat en el món de l'ensenyament, no ha tingut continuïtat i complement en els altres àmbits. La manca de referents, la imatge deplorable de TVV (on sembla evident que el programes informatius no serien capaços de transmetre en directe l'entrada del rei Jaume a la ciutat de València, ni cap dossier informatiu sobre la celebració del 25è aniversari de la LUEV). I naturalment, les males actuacions polítiques (presidents castellanoparlants, conselleres que tanquen els ulls a les evidències científiques sobre la unitat de la llengua). Tot això no hi ha ajudat gens.

Sembla que ningú no posa en dubte que l'objectiu central que van proposar-se els promotors de la Llei d'Ús i Ensenyament fou l'equiparació de competències actives i passives respecte de les dues llengües, que el legislador sancionaria com a oficials. Amb tot i això, el present i el futur del valencià necessita irremissiblement l'aval institucional sense fissures d'intenses campanyes mediàtiques de promoció, que a hores d'ara manquen quasi totalment.

El present i el futur del valencià necessita també la divulgació dels beneficis contrastats que reporta l'ensenyament en valencià; necessita també la salut de l'audiovisual valencià, la imatge pública de la classe política, la normalització lingüística en les esferes prestigioses de la cultura, les televisions, les ràdios, els periòdics, unes administracions sistemàticament respectuoses del marc legal lingüístic, el requisit lingüístic en l'accés a la funció pública, la solvència del mercat editorial i la indústria de l'oci i del temps lliure i, en definitiva, la consolidació d'uns models de conducta lingüística que evidencien la normalitat del valencià en els àmbits d'ús amb més grau de prestigi social. Molts d'aquests aspectes s'haurien d'aplegar en una revisió de la llei. Una llei que tinguera el paraigua oficial en una llei de llengües estatal que reconeguera tant el dret com el deure d'utilitzar i de respectar les llengües minoritzades de tot el territori espanyol.

El valencià ha de convertir-se en la llengua usada amb naturalitat, en la llengua necessària i en la llengua de prestigi social. Per això paga la pena lluitar. Hem de donar la paraula als joves, als ciutadans i ciutadanes del futur. Hem de pensar i reconèixer que el valencià és futur. Cal un compromís per la llengua en què des dels mons associatiu, polític, sindical, no governamental i també institucional puguem avançar, treballar, sumar, fer propostes, implicar, crear confiança i prestigiar el nostre patrimoni cultural més important. I tot perquè els valencians i valencianes veiem molt clar que 'en valencià, és de llei'.

Editorial