Opinió
-
Dispareu al llaurador
Albert Dasí
03.02.2009
-
Ni èpica, ni moral
Joan Mir
02.02.2009
-
Llibertat: sis anys en sis hores
David Fernàndez
28.01.2009
-
Cent gaiters
Xavier Montanyà
26.01.2009
-
La merda de la muntanya
Marta Rojals
23.01.2009
-
Un conte sense fades i una proposta
Marta Leblanc
22.01.2009
-
El poble vol la Wii
Albert Dasí
15.01.2009
-
Amb en David
Xavi Sarrià
14.01.2009
-
Santes Pasqües
Marta Rojals
07.01.2009
-
Carta als camells de l'Orient
Andreu Barnils
05.01.2009
-
Conte de Nadal
Xavi Sarrià
02.01.2009
-
Brutal Rodoreda
Xavier Montanyà
24.12.2008
-
El clam de Burjassot
Albert Dasí
19.12.2008
Marta Rojals
28.07.2008
Superar la marca personal
Els organitzadors dels Eurogames, finalitzats ahir, ens han explicat que un dels objectius dels jocs era de donar ‘visibilitat’ al col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (a partir d’ara LGTiB, que l’espai de l’article és limitat) i de fomentar la tolerància i el respecte a la diversitat a través de l’esport. M’imagino que el pròxim pas per a celebrar la tolerància i la diversitat amb plena ‘visibilitat’ serà d’integrar aquest model olímpic en l’oficial i que acabem organitzant competicions de, posem per cas, salt amb perxa masculí o femení en les submodalitats ‘hetero’, lesbiana, gai, ‘bi’ i transsexual. Amb quinze dies de jocs no cal dir que faríem curt.
Pel que fa al reconeixement dels drets dels LGTiB, que no són sinó els que ja tenen per defecte els heterosexuals (i això sense haver de demostrar que ho són!), en comptes de la ‘visibilitat’, potser seria més efectiu de reclamar la ‘invisibilitat’; una invisibilitat que els permetés de deixar de ser, per fi, l’element diferencial, l’aquell que és això, l’altra que és allò altre, i poder anar pel món amb les mateixes alegries i maldecaps de qualsevol mortal a qui mai no li han posat l’ull a sobre per raons del sexe de qui sigui que vulgui que se li posi davall dels llençols. De les classes de discriminació que conec, aquesta última és la més recaragolada, com hi ha món.
Tonant als Eurogames, alguns dels atletes han lamentat que aquesta visibilitat que s’hi promovia no ens hagués arribat justament des de l’interior dels pavellons esportius. Una gran part de l’activitat festivalera vinculada als jocs ha contribuït més aviat a alimentar l’imaginari més folklòric del col·lectiu associant-lo amb la frivolitat, la disbauxa i la festa contínua. El secretari general dels jocs mateix, Pere Cruells (gran esportista i el meu apreciat professor de ‘màtiques’ a la UPC, el qual saludo des d’aquí), ja ens havia avisat que Barcelona es convertiria ‘en la capital de la diversió i de l’oci’. Amb el permís del Pere, ja hi tornem a ser amb el ‘folklore gai’, que només és representatiu d’una (petita?) part de tants LTGiB que, des de la ‘invisibilitat’, han lluitat i lluiten cada dia pel dret d’una igualtat i normalització socials amb independència de l’orientació sexual de tothom qui viu, respira i paga impostos.
Ara, el fet que surtin LGTiB i també ‘heteros’ que manifestin lliurement, i per les mateixes raons, la seua discrepància amb celebracions com la dels Eurogames, trobo que sí que és un pas indiscutible cap a la normalització. ‘No a les olimpíades gais, sí als gais a les olimpíades’ és el títol d’un manifest que han fet córrer algunes associacions per denunciar, per una banda, que espectacles com aquest serveixin de pretext perquè les institucions del político-correctisme i l’empresariat més viu s’aprofitin de l’etiqueta gai amb finalitats lucratives, i, per una altra, allò que dèiem del risc, que contribueixin encara més a potenciar la guetificació del moviment LGTiB. Si, de cada esdeveniment, se n’hagués de fer la ‘versió gai’, entraríem en una espiral-apartheid de la tendència sexual amb resultats socialment imprevisibles. Potser fins i tot acabaríem implantant una llei que exigís la presència d’una determinada quota d’homosexuals al govern o a les empreses, que prou collonades s’han arribat a fer en nom d’una suposada igualtat. Potser algú considerarà que aquest és el bon camí, però per uns altres solament serà l’indicatiu del molt de camí que encara hi ha a córrer.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015