Obiang, el gran dictador

El periodista nord-americà Ken Silverstein escriu a Harper's Magazine que el pitjor dictador africà no és pas Robert Mugabe, de Zimbabwe, sinó Teodoro Obiang, de la Guinea Equatorial. Mugabe ha estat àmpliament denunciat per tota la comunitat internacional i ha perdut les eleccions davant el món sencer. A Obiang, no el denuncia cap govern, ni cap dels grans organismes polítics internacionals, tret d'Amnistia Internacional, Periodistes sense Fronteres, algunes ONG més i la desgastada oposició guineana. La diferència entre Mugabe i Obiang es diu petroli. Obiang acaba de guanyar unes eleccions amb gairebé, segons el recompte oficial, el 100% de vots en favor seu. No ha permès l'entrada al país de periodistes espanyols. I els tres observadors que hi ha enviat el Congrés: Fátima Aburto (PSOE), Francesc Ricomà (PP) i Jordi Xuclà (CiU), han emès un comunicat conjunt en el qual, tot i lamentar el vet a la premsa espanyola, i les dificultats de l'oposició, consideren que els comicis són un 'avenç en el procés democratitzador'. L'avenç és perquè el dictador cada vegada s'atorga més vots a la seva pròpia persona o perquè l'oposició ha aconseguit un escó? Un. Perquè no sigui dit que no hi ha oposició.

És gravíssima l'actitud del govern espanyol i de la majoria dels partits polítics respecte de Guinea. Menteixen fins a l'obscenitat. És tolerable que el Congrés hi enviï tres observadors, essent així que s'hi nega l'accés a la premsa? És tolerable que els mitjans de comunicació gairebé no es queixin de la censura a què els sotmet Obiang, amb el vist-i-plau passiu del govern espanyol? Fa dues setmanes tots es van llançar com feres sobre la notícia que Severo Moto havia estat empresonat, acusat de tràfic d'armes i d'intent de cop d'estat, com sabeu, perquè van trobar en un cotxe dues escopetes i una pistola. És simptomàtic que la seva detenció es faci just quan acabava de recuperar judicialment l'estatut de refugiat polític, que el govern espanyol havia decidit de retirar-li per satisfer Obiang. El dia de la detenció, quan es va saber la notícia a Guinea, la policia va detenir Saturnino Nkogo, del partit de Moto, el va interrogar i empresonar a Black Beach. L'endemà era mort. La versió del govern guineà es que es va suïcidar tirant-se de cap de la llitera de la cel·la. L'oposició diu que va ser assassinat sota tortura i que hi ha hagut moltes més detencions arbitràries. Després d'això, com poden tres parlamentaris espanyols anar a observar unes eleccions que són clarament un frau? No han pensat que la seva presència, formalment, avala la dictadura i els seus crims?

Aporto quatre dades que he pogut saber, malgrat la censura. El partit del dictador, el PDGE (Partido Democràtico de Guinea Equatorial), cobra un percentatge del salari de tots els treballadors del país, que és retingut per l'empresa. Els treballadors i els estudiants són obligats a assistir als mítings del PDGE, que és qui reparteix totes les beques per a anar a l'estranger. La campanya electoral, que Obiang va inaugurar amb la frase: 'Pluralisme sí, però sempre dins el programa polític del PDGE', es va caracteritzar, com sempre, per la intimidació. A moltes taules solament hi havia paperetes del PDGE. A la majoria de les que n'hi havia d'uns altres partits, els votants eren obligats a escollir públicament, amb amenaces de la policia i de les autoritats locals. Però la cosa més important és: quines atribucions té el parlament guineà? A Guinea es governa per decret. La cambra no legisla. Només es reuneix durant un breu període de temps. Les sessions es dediquen a elogiar el dictador i a decidir sobre denúncies de ciutadans que creuen que els seus drets han estat vulnerats pels tribunals de justícia. El parlament intervé en conflictes de terres, en litigis matrimonials, competeix amb el poder judicial i, a vegades, fins i tot, pren decisions contràries a les directrius del Tribunal Constitucional. Però no legisla, ni controla l'executiu.

Tot plegat és insultant. Sembla, emperò, que alguns partits comencen a reaccionar. CDC ha manifestat que el govern espanyol no podia reconèixer les eleccions guineanes. I Jordi Xuclà, que hi ha anat d'observador, en el seu bloc personal, on es declara fan de 'Tintín al Congo', és força més explícit sobre el frau electoral guineà, que no en el comunicat conjunt que van redactar els tres partits observadors, PP, PSOE i CiU. Mai no és tard per a adonar-se, fins i tot, de l'evidència més palmària. Però, com hem d'entendre tanta contradicció? Vull recordar, també, que Duran Lleida, etern aspirant al Ministeri d'Estrangers, va tornar molt esperançat d'un viatge a Guinea l'estiu passat, del qual ja vaig parlar. Què passa? Jo diria que Obiang se'n fot, d'ells. Els aixeca la camisa. Ni tan sols dissimula. Els ridiculitza. No en va, diu sovint: 'Ningú no ens ha de donar classes de democràcia.' Frase que encara no supera la d'aquell ministre seu que, davant una comissió internacional, fa anys, va manifestar: 'Què hi té a veure, la democràcia amb els drets humans?'

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet