Opinió

 

<63/88>

Marta Rojals

07.05.2008

Sé on vius

De bon matí enfiles el camí de la feina amb pas distret, quan, de sobte, se't plantifica davant el nas un tipus amb ulleres fosques i gavardina. Ja hi tornem a ser, sospires, cada dia igual: se sent un flop, i ja el tens desplegat d'ales com una rata-penada, exhibint dissimuladament el 'gènere', a saber: viagres i vàliums de contraban, rèpliques de rellotges de luxe, diplomes i títols universitaris, allargadors de penis químics o mecànics, imatges robades de no sé quina celebritat fent 'topless', etcètera. L'individu, que se't presenta amb noms tan suggeridors com Shakila Oneill (sic), Levirta Viarga (sic) o Enrico Libido (sic, també), no és cap altre que el famós Correu Brossa, Spam per als enemics, i que, mira per on, jo que el feia més jove, acaba d'entrar feliçment en la trentena.

Cal saber, però, que aquest spam nostre de cada dia no solament es dedica al tràfic de medicaments, falsificacions diverses, pornografia assortida i artefactes miraculosos; de fet, la vida moderna n'ha generat variants que ja fa uns quants anys, també, que van emprenyant pel món. Per començar, no caldria sinó, hi trobem el correu brossa genuí, conegut eufemísticament per 'correu comercial', i, dins aquesta classe d'intromissió postal, una derivació que resulta especialment inquietant: la que se t'adreça directament pel nom, picant de punys a la porta de la teua ja vulnerada privadesa. És la mena de propaganda que s'aprofita de l'efecte reflex que fa que la víctima, quan se sent cridada pel nom, com a mínim es giri, i tot això que tenim.

Penso en aquells sobres inscrits amb tots els ets i uts de les teues dades personals i que t'ofereixen oportunitats úniques 'a l'interior', préstecs instantanis a interessos d'interès, targetes-client o de crèdit que mai no has demanat, o també, en el súmmum de la malícia, publicitat de productes financers acompanyant els extractes de la caixa d'estalvis que té les santes galtes de cobrar-te la correspondència. És si fa no fa la versió comercial del tan temut 'sé on vius', que ve a voler dir que 'ja estàs llest', cosa que encara fa menys gràcia.

Ara, si ens hem de posar seriosos, el campió absolut en l'art de tocar allò que no sona és l'spam telefònic. Cada vegada costa més de trobar qui no hagi experimentat a les pròpies costelles l'indescriptible tomb cardíac infligit pel reclam a deshores de l'aparell telefònic, per acabar sentint la cantarella d'una tal Yaquelyn Rodrigues que, tractant-te de 'donya' i entrepussant amb la fonètica del teu cognom, et vol encolomar la contractació del Multipack Teleplus, el servei Duogenio, la contraoferta de Mirafone o el traspàs a la companyia Electrogas quan a casa no tens gas, ni pensaments de tenir-ne.

Davant aquestes maneres de fer, la sensació d'indefensió és total. Tot plegat recorda massa una escena d'aquell film de futuroficció que van emetre l'altre dia a la TV, 'Minority Report', en què el protagonista circulava pels passadissos del metro i tot d'anuncis hologràfics se li adreçaven pel nom, ei, John, fas tota la cara de voler una Guinness, i llavors passava que a la part inferior de la pantalla del teu televisor emergia una faixa vermella sobre la qual corria un text que feia: 'Recorda que demà a tal hora tens una cita amb la teva sèrie preferida, Bla-bla-bla, amb nous personatges i aventures trepidants. No te la perdis!'

Editorial