Opinió

 

<62/88>

Josep Albinyana

20.06.2009

Càlcul

La calculadora s'abarinta amb l'operació: ara i adés multiplique els dies per la distància, però els dígits són incapaços d'interpretar el resultat. Números, nombres... Recordes quan encara no érem digitals? Els meus dits es multiplicaven per tota la infinitud de l'esquena, per la cuixa concreta. S'exponenciaven per l'anca que volies insolent i resolien teoremes de vèrtexs femenins. Impossible de representar.

Va ser en aquell temps que un dia em vaig morir una miqueta. Un poc només. Però em va semblar que era del tot, de tant de mal que feia. Si el mirava de prop, i era inevitable fer-ho, veia com el dolor desmuntava atrotinat el passat i desmorrellava les vores finetes del futur que s'allunyava del plural. L'endemà mateix, i l'altre, i molts altres dies, les meues mans sabien encara la mida exacta de la vida, l'oval just directament proporcional a la destrossa.

El temps és també una equació amb mal geni, com la que representa el futur que ha perdut l'eficàcia. Es reprodueix tant com la resols, però almenys cicatritza operacions d'antigues llibretes d'exercicis epidèrmics. La x se n'havia anat exiliada a una matemàtica austera sense y ni exactitud, de símbols desgastats per la memòria obstinada a recordar la realitat inexistent. El passat ja no existeix, i el present viu sempre en vies d'extinció, com una fòrmula a punt de caducar en l'examen dels sentits dels altres, dels qui encara no han viscut el fracàs de la calculadora estantissa.

Baratem-la, per una frase incipient o per un dibuix transitiu. Desfem-nos-en com qui ven a pes la memòria manuscrita en fires de buidor. O travestim-la en l'àlgebra de tres dimensions, en la teoria tàctil de l'espatla quotidiana.

Editorial