Opinió

 

<61/88>

Andreu Barnils

21.10.2012

Mira mama: sense bancs!

Aquesta setmana passada el professor Manuel Castells va concedir una entrevista a Paul Mason de la BBC. Durant la interessantíssima entrevista el professor Castells va donar una dada espectacular, que, a mi, em va deixar bocabadat: 'Durant aquesta crisi una tercera part de les famílies de Barcelona ha deixat diners sense interès a persones fora de la família.' Coom? Deixar diners sense interès i fora de la família? Mentre escoltava l'entrevista vaig fotre un bot que va espantar la gossa. Tots dos vam fer el mateix so: wow! Mentre ella girava cua, jo vaig haver de tornar a escoltar l'entrevista no fos cas que m'hagués equivocat. I sí, sí, en el minut 17.03 ho diu amb totes les lletres, i amb tot l'accent. 'One third of Barcelona's families have lent money without interest to people who are not in their families.'


Poca broma, doncs. La gent ja no va a buscar diners als bancs. En busca en unes altres bandes. Per arribar a final de mes, per començar un negoci, per pagar deutes, la gent ja no truca a la porta dels bancs. I tu, resulta que en troben ... sense interès! És això que Castells anomena postcapitalisme.


Castells dóna més exemples de post-capitalisme en el documental titulat 'Homenatge a Catalunya II' que Castells va fer conjuntament amb Joana Conill i Àlex Ruiz. En el documental no es parla d'una societat que encara ha d'arribar, sinó que es parla del post-capitalisme existent avui mateix a Catalunya. Per exemple, parla de bancs que no són bancs tradicionals, sinó que funcionen com una cooperativa. No hi ha clients, sinó que hi ha socis. I els socis del 'banc' són gent que es deixa diners entre si. I l'invent....funciona! No solament això: és l'únic que funciona, perquè la paradoxa que ensenya el documental és extraordinària: mentre els bancs tradicionals han tancat l'aixeta del crèdit, aquests bancs 'alternatius' sí que tenen diners. I en deixen! En el documental s'esmenten, a partir del minut 14.50, els casos de Fiare i Coop57. Aquesta darrer exemple de banca cooperativa, per cert, el van fundar fa més de deu anys treballadors acomiadats de l'Editorial Bruguera que van fer servir els diners de l'acomiadament per començar aquest banc postcapitalista.


És ben bé allò de l'eslògan: 'No cal que lluitis contra les institucions que no t'agraden. Prescindeix-ne!' Sí, aquest és l'eslògan que han seguit una tercera part de les famílies de Barcelona i els bancs cooperatius. Tots dos aconsegueixen diners fora dels bancs tradicionals. Res de nou. Ja abans ho havíem fet amb l'església, de la qual ja prescindim majoritàriament. L'església ja no ens cal a l'hora de casar-nos, discernir el bé del mal, explicar el més enllà o enterrar-nos. Tot això ho continuem fent, però sense necessitat de capellans. Amb els bancs sembla que comencem a fer igual. Continuarem demanant crèdits i obrint negocis però ja no n'anirem a buscar als bancs. En prescindirem. I així, un bon dia, ens llevarem, obrirem la finestra i amb un somriure a la boca direm: Mira mama, sense bancs!


Segons Castells això passa per dos motius: de l'una banda hi ha una part de la població que qüestiona el sistema per raons ideològiques. De l'altra, ens trobem amb la part de la població que prescindeix dels bancs per necessitat: si els bancs no donen crèdit, en troben en una altra banda. Ho fan sense ideologia, sense crítica al darrere, per una simple qüestió pràctica. La unió de tots dos fenòmens, segons Castells, és imparable.


De la mateixa manera podríem explicar l'auge de l'independentisme actual. S'explica, certament, perquè cada vegada més gent ha adoptat posicions crítiques envers l'estat espanyol. Són els qui s'han fet independentistes després de llegir Joan Fuster. Però també s'explica per la part de la població que ha arribat a l'independentisme per necessitat. Si això d'Espanya no funciona, independència. És una actitud que defuig el conflicte: 'En lloc de lluitar contra Espanya, més val prescindir-ne.'


I així un bon dia ens llevarem, obrirem la finestra i amb un somriure a la boca direm: mira mama, sense Espanya!

Editorial