Opinió

 

<61/88>

Marta Rojals

28.02.2011

Àngels de la guarda

Carrer amunt, entrat el vespre, penses mira, cada vegada treuen més tard els llums de Nadal. Però no. Aquí i allà, cigarretes vives il·luminen, un segon, un rostre incògnit. Figures negres a finestres, balcons, ampits de terrassa que fa seixanta dies eren assaltats per sòrdids pares Noel de felpa, escabellats, desmanegats, a punt de suïcidi. Prefereixes, de llarg, veure-hi els fumadors.

Cuques de llum, en diuen. Suspeses a la fosca, petites resplendors taronges s’eleven dos pams a l’aire, i en sec s’aturen, i s’inflen roents, guanyant intensitat, abans de descendir de nou, somortes. Els dies de cada dia, solitàries, les cuques es criden d’un balcó a l’altre, mentre els consumidors de nicotina s’ignoren, aprenent-se de memòria el tros de carrer de davall de casa, o potser un retall de cel. De vegades, en un mateix balcó, s’acumulen petites constel·lacions: és divendres, o dissabte, i hi ha una festa. Hi ha cuques que, esgotades, es precipiten al buit com cometes, que estàs per demanar un desig quan les veus sobrevolar-te el cap, per topar festivament amb la calçada. Potser l’impacte d’una bala faria el mateix efecte: les guspires d’un castell de focs en miniatura. Sord.

De nits, ja et comença a passar. Fas cap a casa, tard, posem-hi les dotze, i al carrer tornen a ser fosos els llums. Llavors, penjada en alguna finestra oberta, respira una fulgor càlida, i ja et sents acompanyada. Fins i tot diria que segura. Tot això de nit.

De dia, també et comença a passar. Arribant a casa, has de fer un esforç per no saludar els parroquians del bar de la cantonada, que ja són part del teu carrer. Què!: als teus veïns, no els veus tant la cara. Doncs sempre n’hi ha dos o tres, de parroquians, vols dir, exhalant fums espessos en direccions oposades. Les mirades tampoc no es creuen. Sembla una reunió de la màfia. O de la ‘secreta’. I amb tot, et sents més segura que mai. Penses que si la llei antitabac hagués estat vigent quan et van estirar la bossa, sí, aquí mateix, a la porta de casa –Àngel de la guarda...–, potser la presència dels teus fumadors de bar –Dolça companyia...–, hauria dissuadit l’operació –No em deixeu soleta ni de nit ni de dia.

Editorial