Opinió
-
Càlcul
Josep Albinyana
20.06.2009
-
Dos punts, two points, deux points
Marta Rojals
17.06.2009
-
Avortament lliure... i digne!
Carlota Franco
15.06.2009
-
100.000 aviat seran un milió!
Albert Dasí
12.06.2009
-
No ens hem sabut explicar
Marta Rojals
10.06.2009
-
L’altra dimissió de Camps
Josep Albinyana
03.06.2009
-
Així de salvatge
David Fernàndez
29.05.2009
-
Fent història
Marta Rojals
27.05.2009
-
Una de l’oest
Xavi Sarrià
21.05.2009
-
De traduccions i interpretacions
Marta Rojals
19.05.2009
-
Benvinguts a València
Xavi Sarrià
13.05.2009
-
El serial de la grip
Carlota Franco
12.05.2009
-
Al vent
David Fernàndez
11.05.2009
Josep Albinyana
08.04.2009
Les mares dels fills de mala mare
Vam coincidir uns quants dies a l'hospital aquest hivern. Jo hi era amb ma mare, i ella venia a visitar i a estar-se algunes nits amb una familiar seua que era a la mateixa habitació que nosaltres. Quan arribava, només entrar, s'acostava a la malalta i li deixava un ram de besos i carícies ple de somriures. L'afecte se li veia als ulls, també. A les mans, als gestos. Tot ho feia amb un amor impossible de fingir, natural, casolà.
Sol·lícita sense extrems, empapussava la malalta o li fregava les cames. Tot era poc per a ella. Jo la mirava, i mentre veia aquella demostració d'estima no podia deixar de recordar el dia que un amic em contà com el fill d'ella i uns altres descervellats l'ompliren de colps i de puntellons al cap. L'amic havia comès l'error de saludar un grup de Maulets que es manifestaven pel 25 d'Abril, i com que anava sol amb la seua xica es va convertir en el blanc perfecte dels violents. Al País Valencià, oficialment, la violència contra els no-espanyolistes no és terrorisme, és una anècdota repetitiva i de condemna imprecisa: coses que passen. Un risc que els demòcrates de casa bona accepten en els altres.
Uns quants mesos després de l'agressió, el meu amic encara tenia por d'anar sol pel carrer, i no va voler denunciar els fets perquè temia represàlies. No podia oblidar els colps intransigents de les botes armades al cap, ni la humiliació de sentir-se impotent.
Tot això em venia al cap quan la veia, i pensava en el dolor físic dels puntellons que no s'oblida, i en el clavill que la dona devia tenir en l'ànima i que els colps del seu fill anaven fent més i més gros. Sense voler-ho, era la mare d'un fill de mala mare, però ella no en té gens la culpa. Desterrem l'expressió, ni que siga per respecte al seu patiment.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015